Memòria personal

Els contes de la nostra infància sempre ens donaven consells valuosos, útils per saber com orientar-nos en la societat del moment. Les societats canvien, i molts d’aquells consells han deixat de tenir sentit; seguim explicant els contes, ignorant, tanmateix, la seva intenció profunda. Passa fins i tot amb els grans autors, per exemple Shakespeare i L’amansiment de la fúria. Ara estem a favor de la pobra fúria, no dels que volen convertir-la en un ser dòcil i obedient. Com hem arribat aquí?

Un dels consells que ens donaven els contes era el de deixar senyals a mesura que anàvem fent camí. En societats analfabetes i sense imatges personals, calia inventar maneres de deixar rastres; llançar molles de pa o pedretes blanques, alguna cosa que ens permetés, si calia, tirar enrere i retrobar l’origen. Savi consell; ve un moment que moltes de les persones amb qui has compartit la vida ja no hi són, i mires enrere i et preguntes què feia jo l’estiu del 63, o del 94, o del 77. Els que encara t’envolten no hi eren, o també ho han oblidat. I comences a preguntar-te què en vas fer d’aquelles èpoques que no han deixat records precisos i que semblen perdudes.

No es tracta de nostàlgia, sinó de com construïm la memòria personal. El present és ara prou potent per envair els dies de feines, sabers o plaers i negar el passat. Però tenir, només tenim el passat, que ens mostra una trajectòria, que ens diu qui som, més enllà de desitjos i fantasies. Per què parlo d’això? Doncs bé, perquè tinc la impressió que cada vegada serà més difícil, a nivell personal, i potser fins i tot col·lectiu, reconstruir aquestes trajectòries. Quan busco els meus rastres antics, trobo, de temps molt vells, petites fotos una mica borroses, postals de persones que havia oblidat, cartes, sobretot cartes, que em retornen l’emoció de les relacions i els moments. Que em retornen fins i tot el llenguatge. El canvi ara és tan ràpid que en una vida humana podem ser testimonis de transformacions culturals enormes, com el pas de l’ús d’un llenguatge encara marcat per la vida a pagès, com ho era en la meva infància, a la invasió dels anglicismes del moment actual. Què, si no les cartes, em pot retornar expressions com anar a toc d’esquella o com unes debanadores o fins i tot allò tant encarcarat de al recibo de la presente?

Però ja no escrivim cartes, sinó whatsapps, o com a molt e-mails. Ja no tenim unes quantes fotos en paper, capaces de sobreviure’ns, sinó milers d’imatges fugisseres, en un suport totalment evanescent, perquè la tecnologia canvia i ja no podem sentir les cassets i és difícil escoltar els vinils, i demà hauran desaparegut els aparells on mirem vídeos i fotos d’aquest estiu, de l’estiu de l’any que ve. L’abundància de mitjans per al record ens els anul·la: hi ha poques imatges emblemàtiques, evocadores d’una situació excepcional. Miro les fotos dels casaments dels avis i besavis, fetes per durar tota la vida i més, com els seus compromisos; llegeixo les cartes que vaig rebre fins a finals del segle XX, que em parlen de projectes, d’amors i desamors profunds. I prou, que al XXI ja no n’hi ha, de cartes. Heu provat de llegir e-mails antics? Cap interès: tot són missatgets immediats, rarament hi ha res memorable. Què serà, en el futur, de la nostra memòria, del nostre intent de trobar els rastres que ens expliquin per on hem caminat?

No es tracta de nostàlgia; estic convençuda que cap temps passat va ser millor, i la prova és que les persones vivien molt pocs anys, perquè vivien pitjor, amb més dificultats, problemes i angoixes. El que em sobta és constatar que en cada canvi de la societat es perden coses que tenien molt valor, que “llancem el nen amb l’aigua de la banyera”, com diuen els francesos, o que “a cada bugada es perd un llençol”, com es deia aquí. Per exemple, sempre recordo una frase de la Maria Aurèlia Capmany: “Aquella Barcelona de la meva mare, quan es feien aquells tips de riure!” També ho deia la meva àvia, carnissera al Ninot. Hi havia poca informació, poques distraccions, i l’enginy era més present, el vincle era més fàcil que entre nosaltres. Quina llàstima, haver-la perdut, aquella Barcelona riallera, propera, aquella manera de ser que tant m’agradaria haver conegut.

Estem encara fascinats per les noves tecnologies, per la màgia que representen, pels miracles que aconsegueixen, i ens comportem com criatures encantades de poder difondre al món cada dia la nostra imatge o el nostre darrer acudit. L’avenç tècnic sense progrés ètic ens porta a buscar satisfacció en el narcisisme, en l’acumulació de coses banals esborrades l’endemà per una nova banalitat. Tenim joguines tan potents! Però em pregunto què quedarà de nosaltres, del nostre temps, com construiran la seva memòria personal les noves generacions, amb rastres tan evanescents com els nostres, devorats per les mateixes tecnologies que els generen. Què s’arribarà a transmetre al futur de la nostra forma de vida, que ens sembla tan apassionant però està tan basada en l’usar i llençar, en l’obsolescència permanent de tot.