Menysprear els electors
Com saben, el govern de la Generalitat ha començat a fer plans de cara a compatibilitzar les eleccions previstes per al 14 de febrer amb la més que probable persistència de la pandèmia: col·legis electorals en pavellons i no en escoles, cues especials per a les persones de risc, potenciació del vot per correu... Simultàniament, els dos partits que formen l’executiu en funcions van ultimant les candidatures respectives, sense descuidar ni un sol dia -ni dissimular- els atacs recíprocs en clau de pugna preelectoral. Tanmateix, em sembla que a aquests preparatius els manca una peça, que tant Junts com ERC semblen haver obviat: avaluar l’impacte que pot tenir en les decisions de vot l’immens cabreig, la desesperació de moltíssims electors.
D’aquests cabreig i desesperació, en vàrem tenir un indici quantitatiu l’altre dia, amb les 406.000 peticions d’ajuda d’altres tants autònoms, de les quals els recursos disponibles només van permetre satisfer-ne 10.000, a sobre triades de mala manera. I un indici qualitatiu amb l’atac d’un grapat de treballadors de la restauració al Palau de la Generalitat, el diumenge 8. Mai en quatre dècades, ni durant les pitjors crisis laborals o polítiques, no havia passat res de semblant. I per altra banda hi ha els petits senyals, els símptomes: aquells parents o coneguts perjudicats per les restriccions que, després d’haver votat independentista sempre des del 2012, ara et diuen que el 14-F votaran en blanc o es quedaran a casa.
Sí, esclar que en altres països europeus hi regeixen mesures semblants. Però, en aquelles latituds més septentrionals, els poders públics garanteixen als negocis tancats la compensació del 80% o més de les pèrdues, o del lucre cessant, i això legitima els seus governants per congelar l’activitat de sectors econòmics sencers. I bé, si aquí els recursos disponibles només permeten ajudes irrisòries i pèssimament gestionades, el que no es pot és sotmetre branques d’activitat completes al pacte de la gana.
I menys en el cas del ram de la restauració, quan se’ns ha estat repetint durant anys i panys -des de l’administració i des dels mèdia- que aquest era un element estratègic de l’economia catalana; que els restaurants de qualitat resultaven imprescindibles per seguir atraient un turisme d’alt nivell, etcètera. ¿Se’n recorden, de quan cada tardor estàvem pendents de l’atribució de les noves estrelles Michelin? ¿I de l’atenció que dispensàvem -les autoritats, les primeres- a si El Celler de Can Roca obtenia o revalidava el títol de millor restaurant del món?
Doncs dimarts passat Joan Roca -i, amb ell, els Gaig, Ruscalleda, Parellada, Monje, Adrià, Torres, Fornell, Puig, etcètera..., l’elit dels restauradors catalans- es van manifestar en una cruïlla de l’Eixample, en nom de 90.000 famílies, demanant, implorant, que se’ls deixi treballar, que se’ls deixi viure. Però no: la resposta governamental ha estat perllongar la clausura estricta deu dies més fins a sumar-ne quaranta de consecutius, i preveure a partir del dia 23 una limitada obertura de terrasses que per l’horari, per les dates de finals de novembre i per l’estructura real del sector, resulta més un escarni que un alleujament.
I després hi ha el greuge comparatiu. Amb dades sanitàries no substancialment diferents de les nostres durant aquesta tardor, ni l'Aragó, ni el País Valencià, ni Madrid, ni Andalusia, ni Múrcia, ni Extremadura, ni Castella-la Manxa no han tancat en cap moment la restauració. Jo no sé si Isabel Díaz Ayuso posseeix una vareta màgica, si falsifica els indicadors de la pandèmia, si ha ordenat fer proves menys precises o què, però les UCI dels hospitals madrilenys no estan més plenes que les d’aquí, no s’ha hagut de tornar a obrir l’hospital de campanya d’Ifema i no hi ha malalts desatesos que es vagin morint per les voreres de la capital de l’Estat. Em costa dir-ho, però ¿i si, amb totes les seves limitacions intel·lectuals, allò que la senyora Díaz Ayuso tingués fos un instint polític que a d’altres els manca?
És obvi que els efectes socioeconòmics del covid-19 no distingeixen d’ideologies i castiguen igual independentistes, unionistes i indiferents. Però l’independentisme té el pròxim 14 de febrer una revàlida -una més- que, si no aprovés mantenint almenys la majoria absoluta parlamentària, li plantejaria gravíssims problemes. I, amb una dispersió d’ofertes sense precedents i una participació previsiblement baixa, això pot anar d’unes desenes de milers de vots. Tindria nassos que les decisions del Procicat, aquest nou oracle, arribessin a tombar allò que no aconseguiren abatre Rajoy, Soraya i l’article 155.
I, sisplau, que no em diguin que atendre el clamor dels restauradors i d’altres col·lectius damnificats per les restriccions seria caure en l’electoralisme; que, sords a les pressions, els nostres governants es preocupen només de la salut dels ciutadans. A la salut l’amenaça el covid, però també ho fan l’angoixa, la penúria, la manca de feina i d’horitzons. I gestionar els interessos plurals, àdhuc contradictoris, dels governats no és electoralisme. Se'n diu fer política.
