A ra que hi hem de ser tants migdies, tantes tardes i tantes nits seguides, casa nostra pren forma, es converteix en una presència constant a estones feixuga, a estones alliberadora. A la seva, l’arquitecta Benedetta Tagliabue hi té un jardí folrat de verd. Plantes que desfilen per cada centímetre de paret i de terra com si fos l’única raó de ser que tenen. Si més no, així es veu -i ella mateixa m’ho fa notar: “Mira quin verd!”- a través de l’enquadrament de la videotrucada per Skype que mantenim una tarda assolellada i estranyament freda de finals de març. Com també és estranya la circumstància que ens converteix en humans temporalment atrofiats. Com a animals socials, s’entén.
“Una bestialitat”, troba la italiana que és el confinament sostingut que milions de persones vivim aquestes setmanes. Però no deixa de somriure ni un sol instant, ni de moure’s, caminant a passes que s’insinuen lentes, envoltada de verd i de raigs de sol que li fan aclucar els ulls. Salpebra de riures ben oberts i ben sonors tota la conversa.
L’urbanisme barceloní probablement és un dels llegats genuïns que els catalans han fet a la humanitat moderna. Un estil que, segons Tagliabue, ha permès tenir edificis que “subratllen l’aspecte més personal” dels habitatges. A diferència de Nova York, on el tall social és dràstic, Tagliabue veu Barcelona com una ciutat amb marcada mixité, que és com defineixen els francesos la convivència de diferents matisos socials dins la cada cop més àmplia forquilla de classes mitjanes europees. “Hi ha de tot i cadascú troba una casa depenent de la vida que porta”. Tot i això, admet que la majoria d’habitatges estan concebuts per fer-hi més vida a fora que no a dins. Edificis de façanes llises, normativament ajustats, però ara mateix desesperadament asfixiants. “Hem entrat en clausura en un espai que abans només fèiem servir al matí o a l’hora d’anar a dormir, o algun cap de setmana”. Un canvi “sobtat” que pot arribar a convertir uns quants metres quadrats en terreny hostil. Tagliabue coneix bé l’ànima de les construccions, perquè les treballa, però més enllà dels projectes que dirigeix al seu estudi Miralles Tagliabue EMBT, admet que coneixia poc a fons casa seva. El confinament li ha ofert l’oportunitat de redescobrir-la i de gaudir-ne des de racons i perspectives fins ara insospitats. “Com més coneguem casa nostra, més la podrem estimar”, afirma. I aconsella treballar en espais diferents dels habituals o descobrir per on entra el sol a una hora determinada del dia.
El confinament no és només una clausura forçosa en l’espai privat, sinó també la prohibició de fer ús de l’espai públic, que “és una part important de casa nostra”. El sentiment de manca de llibertat se solapa amb el d’orfandat: “Tots estem orfes perquè ens han tallat una extensió de casa”. La renúncia que l’emergència ens obliga a fer en aquest sentit revertirà, segons Tagliabue, en una explosió de vida cap enfora: “Com ens agradarà anar a fora, al carrer, al mercat quan tot això s’acabi!”, convençuda que valorarem encara més aquesta altra estança de casa que són els carrers, les places i els jardins. En definitiva, casa és allà on cadascú hi fa el seu nucli i hi troba la intimitat, però també és allà on ens relacionem entre nosaltres i ens reafirmem com a animals socials. “Podem fer aquest sacrifici, però serà important fer-lo bé per recuperar aviat tota la nostra casa”.
Com és el teu confinament?
Som vuit persones a casa. La casa és gran i això hi ajuda. Ens diverteix també. Ens veiem més. Ens cuidem. Intentem mantenir una rutina molt organitzada. Quan ens aixequem de taula i algú diu “Torno al meu despatx”, en realitat vol dir que torna a la mateixa tauleta d’abans. És divertit posar nom als llocs de casa.
On ets més?
M’agrada molt variar. Vivim en una planta baixa i el sol és molt preuat, així que quan tenim una estona de llum, surto a agafar-ne cada raig. Però un dels llocs més macos per a mi és el llit. El llit sempre és un lloc meravellós.
Què llegeixes?
Ara que tinc temps ho estic aprofitant per llegir Sapiens, de Yuval Noah Harari.