El cas d’un mestre càndid però no estúpid

Manel García Sánchez (Barcelona, 1967) ha ensenyat durant gairebé trenta anys filosofia a secundària. Ara que la filosofia corre el risc de desaparèixer, és més oportuna que mai la seva diagnosi sense pèls a la llengua sobre l’educació a Catalunya: Finlàndia. Una apologia de l’educació pública del nostre país (Arpa). Provocador i honest, optimista volterià ("el sistema educatiu del nostre país no està tan malament") però lúcid, parteix de la idea que una minoria tòxica de professors mina des de fa anys escoles i sobretot instituts i invisibilitza i desmotiva els mestres compromesos.

Posa sobre la taula, doncs, un univers de gremialismes i victimismes, des de la jubilació anticipada com a fi aristotèlic únic fins a les baixes per malaltia sense gairebé cap control de l’administració i tolerades per una solidaritat gregària (un problema de tota la funció pública, no només de l’ensenyament). Segons Manel García, aquests abanderats del fracàs del sistema s’han instal·lat en la nostàlgia d’un passat suposadament millor i se senten extraordinàriament còmodes en "l’autocomplaença del plany i del dany". Corresponsabilitat? Autocrítica? Au, va! La via d’accés per ser mestre públic no hi ajuda: és "un rigorós i escrupolós procés de selecció: t’apuntes a un llistat de substitucions i un bon dia et truquen [...] per dir-te que comences demà o demà passat a treballar en un centre que ni coneixes". El camí endogàmic i per cooptació per ser mestre a la concertada, tampoc.

Aquesta "minoria oportunista, amargada, ressentida, queixosa i incompetent", aviciada de greuges reals o imaginaris, ha anat calant i ha provocat l’expansió del "professorat desencantat", de manera que "un desànim fatalista" s’ha apoderat de la majoria. L’administració i la política hi han contribuït, per exemple amb l’encadenament de reformes educatives: LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1990), LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), LOMLOE (2020), més la catalana LEC (2009). Amb el resultat que els professors, cada cop més escèptics, han acabat convertint les aules en "la república de casa nostra". Cadascun la seva. En quina llengua? "No és veritat que a Finlàndia [Catalunya] la majoria de professorat faci les classes en rus [castellà], com també és fals que l’alumnat no pugui fer pipí en la seva llegua materna". "Potser perquè puguem gaudir del regal de la llengua finesa [catalana] durant molt anys cal convèncer per vèncer, no donar-se per vençut i blindar la llengua persuadint també sobre el regal del bilingüisme o el multilingüisme".

Com Nuccio Ordine, Manel García reivindica les humanitats, i s’exclama dels baixos índexs de lectura... entre els professors! "És més fàcil trobar en una sala de professorat de Finlàndia [Catalunya] coques, castanyes, panellets o bunyols de Quaresma que llibres que no siguin de text o revistes (culturals?)". No creu en la xifromania, adverteix de l’"escandalosa absència" de les humanitats en les proves de competències bàsiques i de com les humanitats sempre són la víctima propiciatòria davant la necessitat de millorar en matemàtiques. I agafa distància tant respecte al "catecisme ludicocompetencial ecosostenible" com respecte a la lògica de la digitalització, l’emprenedoria, l’utilitarisme i la nova "tirania del mèrit adornada d’intel·ligència emocional".

I si amb els seus col·legues es mostra implacable, en canvi fa l’elogi d’un alumnat que, tot i haver-n’hi, esclar, de desmotivat i maleducat, en general sempre l’ha "sorprès amb el seu talent, el seu afecte, la seva qualitat humana i sociabilitat, les seves virtuts i valors". "El nostre alumnat llegeix el mateix que llegíem nosaltres a la seva edat: tirant a poc". I sobre el fracàs escolar, creu que "té més a veure amb el que passa fora de l’escola que a dintre [...]. Va més lligat a la classe social i al nivell cultural, al PIB i a la raquítica inversió destinada a educació i cultura", i a l’evidència que moltes famílies deleguin la seva responsabilitat educadora en l’escola o, en l’altre extrem, visquin afectades pel complex de Pigmalió.

Tant de bo la hiperbòlica defensa crítica de l’educació pública de Manel García representi la veu d’un exèrcit silenciós de bons mestres.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Finlàndia. Una apologia de l'educació pública del nostre país a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.