La millor formació per als mestres
BarcelonaTenim un país amb un cos de mestres altament implicat i professional, que ha fet possible que, malgrat les vaques magres de l'última dècada, l'escola catalana hagi mantingut uns bons resultats acadèmics a més de dur a terme la seva crucial funció social cohesionadora. L'ensenyament s'ha beneficiat a Catalunya d'una tradició històrica de bons pedagogs, marcada per una permanent capacitat d'innovació. Des de la bona rebuda de la italiana Maria Montessori a la Catalunya dels anys 20 fins a l'auge de projectes de canvi d'aquesta entrada del segle XXI, passant pels moviments de renovació pedagògica del final del franquisme, la voluntat de posar-se al dia ha sigut una constant. Avui Catalunya és un mosaic d'experimentació, un referent internacional amb un ampli ventall d'iniciatives en centres públics i privats escampats arreu del país. Col·lectivament, al món escolar, des de l'escola bressol fins a la secundària, hi ha ganes de fer un salt endavant, de no perdre el tren de la modernitat educativa, de posar-se al dia. Una voluntat que parteix de l'autocrítica exigent, de la consciència de les pròpies mancances.
És en aquest context, des d'aquesta ambició de millora, que ara també es planteja com una necessitat clau la transformació dels estudis universitaris d'educació. Sens dubte, els mestres es mereixen una millor formació: un pas necessari perquè en el futur la seva tasca social, cada dia més valorada, encara sigui més plena i efectiva, i en conseqüència tingui més reconeixement. Als països més avançats i socialment més cohesionats, l'educació és un pilar i els mestres i professors són referents àmpliament apreciats, també però no només en el terreny salarial.
Per fer que això sigui així, per acompanyar les ànsies de renovació que avui caracteritzen el món educatiu, cal que des de les instàncies administratives i polítiques hi hagi un acompanyament, una aposta decidida. I en el cas de la formació dels mestres, sembla que s'ha iniciat un camí que hauria de ser irreversible: ja s'han posat en marxa les PAP –les proves d'accés específiques per als estudiants dels graus universitaris d'educació– i ara, dins el Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres, es proposen noves mesures, entre les quals destaca una mena de MIR dels mestres. És a dir, un període de pràctiques formatives obligatòries que, com en el cas dels metges, seria lògic que fossin retribuïdes.
Cal saludar aquesta iniciativa, concebuda i consensuada des d'una feina conjunta del món universitari, l'escolar i el de l'administració. Va pel bon camí. I no hauria de quedar només com una bona idea. Són tan importants les bones idees com la manera i l'agilitat a l'hora de portar-les a la pràctica. Toca posar fil a l'agulla. Del que es tracta, al capdavall, és que els futurs mestres accedeixin a la professió més ben formats i amb més experiència real. Amb la vocació, que és molt important, no n'hi ha prou. També hi ha d'haver exigència i esforç. L'escola catalana, tan injustament rebregada darrerament per motius polítics, es mereix aquesta ambició i aquest esforç col·lectiu.