Aquell mig metre que perds, de sobte

Periodista i entrenadoraMig metre en un camp tan gegant com el de futbol no hauria de ser tan determinant. Aparentment. Però ho és. De mig metre els va anar a Croàcia i Anglaterra en la segona semifinal del Mundial, perquè va ser mig metre el que es va descuidar Stones dins de l’àrea i que va menjar-se-li Mandzukic per fer passar Croàcia a la final. En general tot el partit havia sigut qüestió de pams: els que van anar esquerdant l’estructura croata en la dinàmica bona dels anglesos i també els que van fer recular els britànics quan Croàcia s’ho va anar creient. No sé si l’estat anímic o la fatiga fa mig metre però, veient el partit d’ahir, encaixaria.

Els primers de perdre el control sobre les distàncies de joc van ser els croats. L’equip arlequinat no va trobar la manera d’ajuntar-se per atacar bé l’entramat defensiu d’una Anglaterra que, quan li ve de cara i està pletòrica de forces, és un acordió gairebé perfecte. La manera de fer tan estirada dels britànics va anar esquerdant Croàcia, incòmoda i deslligada per culpa de la velocitat endimoniada de Sterling, recurs i refugi de tots els desplaçaments anglesos.

També els controls de Harry Kane eren una assegurança de vida per travessar el mig del camp i amenaçar porteria o línia de fons. Anglaterra ho té clar i no té cap pretensió de complicar-se la vida: intenta no perdre cap pilota al seu terç de camp i vol arribar com més ràpid millor al terç contrari. I quan l’adversari domina la possessió, s’agrupa en l’espai més curt que pot i ho fa amb la certesa que una passada llarga i dues cames ràpides li permetran muntar un bon contraatac. L’equip de Southgate desafia aquella lògica tan catalana que diu que una jugada que va amb massa ferocitat cap endavant té una tornada també descontrolada.

Croàcia va trigar més d’una hora a trobar-li alguna esquerda a Anglaterra. El 5-3-2 de Southgate era una muralla que s’havia elevat encara més amb l’1-0 tan matiner de Trippier. Va ser un gol de falta, com ja es podia esperar de l’equip més letal a pilota aturada del torneig. Conscient que sempre tindria aquesta carta per anar espantant Croàcia, Anglaterra va posar el mode replegament en marxa i va bloquejar els principals actius croats. Rakitic i Modric havien de rebre molt oberts i molt avall, perquè si se situaven entre línies sabien que pràcticament no rebrien cap pilota.

Aquestes recepcions a tocar de la banda dels interiors havien d’ajudar a estirar els laterals, que buscaven possibles dos contra un contra el carriler anglès. Però Anglaterra no ho permetia. Trippier i Young rebien ajudes i era impossible jugar per fora. I sense Perisic i Rebic, l’atac croat estava molt limitat. Però limitat, per a Croàcia, no vol dir res més que seguir-ho intentant i intentant. Strinic va provar-ho més per dins. Perisic, amb més ganes.

I va passar. De sobte va aparèixer el mig metre que buscaven. Croàcia va començar a completar els atacs i Anglaterra va perdre capacitat de rèplica. Ho va començar a perdre tot. Primer l’avantatge i, ja al final, l’energia. L’últim mig metre. El més dramàtic.