Música
Misc10/12/2020

Miki Núñez: "Els 'streamings' me la bufen. Jo el que vull és fer concerts i mirar la gent als ulls"

El músic de Terrassa ensenya la cara més pop-rock al disc 'Iceberg'

Xavier Cervantes
i Xavier Cervantes

BarcelonaLa pandèmia va engegar en orris els plans de Miki Núñez (Terrassa, 1996), que tenia previst dedicar el 2020 a la gira del disc Amuza (2019). El pla B ha sigut enregistrar un altre disc, Iceberg (Universal - Música Global), en què l'amalgama mestissa cedeix protagonisme a un pop-rock "més macarra i que es pugui cantar i ballar", com diu ell mateix.

¿No poder fer concerts ha precipitat la sortida del disc?

Vam estar a punt d’endarrerir-ho perquè no podíem fer concerts. Hi ha una cosa que es diu incontinència compositiva: acabo un disc i l’endemà ja estic fent més cançons. Al cap i a la fi soc músic i la meva única feina és fer música. Va arribar l’estiu, ens van anul·lar tots els concerts, jo tenia moltes cançons, amb la discogràfica vam escollir quines eren les millors... i com que teníem temps vam decidir gravar-les. No es poden fer ni firmes de discos ni concerts en condicions, i òbviament és un disc amb molts riscos perquè no sabem si econòmicament sortirà bé. Però jo tenia les cançons allà, que m’estaven cremant al Google Drive...

¿Tenies prou coixí econòmic per passar l’any?

Mai tinc prou coixí. Tant de bo... No és per diners. Com que ningú més ajudarà la cultura, el mínim és continuar endavant nosaltres i demostrar que res ens pot parar.

Per què el titules Iceberg

Estava estirat al llit parlant per FaceTime amb la meva parella, explicant-li que tiràvem endavant el disc però que no tenia títol. Em va demanar quines cançons hi posava, i quan li vaig dir va comentar: "De debò? Una parla del teu cosí, l’altra dels teus avis... És tot molt íntim. N’estàs segur? És que normalment és veu la punta de l’iceberg i tu estàs ensenyant el que normalment no es veu". Iceberg... doncs ja el tenim! La mateixa paraula en català, en castellà i en anglès. Ningú està content, que és el que m’agrada a mi, així que endavant.

¿Creus que la gent que escolti el disc podrà interpretar tan clarament que són cançons que parlen sobre coses de la teva intimitat?

Cargando
No hay anuncios

No, segur que no, però aquesta és la màgia de la música. Per exemple, Escriurem la vaig fer per als meus companys d’edició d’Operación Triunfo, i de sobte hi havia gent que deia: "Que ben escrita per a la pandèmia". No, aquesta cançó feia sis mesos que havia sortir, no estava escrita per a això. És la màgia de la música, que és empàtica i cadascú pot portar-la al terreny que vulgui. Un altre exemple: Beberte lento és una cançó que parla de sexe, però ningú no ho sabrà si no l'hi dic.

Home, amb alguns versos de Beberte lento

D’acord, pots fer-te'n una idea, però uns diran que és sobre un amor d’estiu... No, no, hi estic de ple, en el tema...

¿Les cançons d'Iceberg

Sí. Mil planes i Viento y vida estaven fetes per al disc anterior, Amuza. El que passa és que Amuza havia de ser un disc festiu perquè la gent deia que jo havia de ser carn de festivals i patxanga. I aquestes cançons més pop-rock se suposa que llavors no tocava. I quan estava mirant el repertori per a Iceberg vaig dir: "Tant li fa, és meu i és el que em ve de gust compondre i treure". A més a més, estic vivint una època que és bastant xunga, amb molts canvis a la meva vida, amb molta por de perdre el Miquel i transformar-me en el Miki, i me’n vaig inconscientment a fer les coses que feia quan tenia 16 anys, quan escoltava El Canto del Loco, La Oreja de Van Gogh, Pereza, Despistaos... Per tant, el que vomito després és pop-rock.

I Juan Luis Guerra l’has escoltat gaire? Diria que la seva influència és en cançons com Mi lugar

Sí, sí, la influència és total. A més a més, escoltava molt cançons d’ell com El Niágara en bicicleta. Sí que durant l’adolescència vaig tenir una època d’escoltar molt Juan Luis Guerra. Sí, sí... que surti ara en una cançó és subconscient total.

Cargando
No hay anuncios

En el disc també fas un homenatge a Eduardo Mendoza, i ben explícit, perquè titules una cançó com la novel·la Sin noticias de Gurb

La meva mare és professora de castellà. És una amant de la lectura, i ens ha fet estimar la lectura a tota la família. I el llibre preferit del meu pare i de la meva mare és Sin noticias de Gurb. Estaven esperant que féssim 14 anys o que tinguéssim una mica de sentit de l’humor per regalar-nos Sin noticias de Grub i entrar cada minut i mig a veure si rèiem o no i així poder-nos posar a l’herència. "Si no rius amb aquest llibre, no ets el meu fill. Si no rius amb aquest humor britànic de l’Eduardo Mendoza que tant ens agrada, ens sap greu però ja pots agafar les maletes i marxar". La cançó és un homenatge als meus pares, i fins i tot a la música que ma mare m’obligava a escoltar, que era Estopa; per això a la lletra de la cançó diem «arrollado por un Seat». Sempre recordo per què soc on soc i gràcies a qui, i per això m’agrada col·locar a les cançons les influències que he tingut.

Una de les novetats del disc és la col·laboració de Lildami a Arbre. Com hi vas pensar, en ell, que ve del Arbretrap

Soc un home blanc, heterosexual, CIS, europeu i visc amb una quantitat de prejudicis enorme, i, com a cantant i compositor de pop-rock, el rap i el trap i l’autotune no m’interessaven. Però vaig conèixer el Lildami, que és de Terrassa com jo, i em vaig adonar que la cosa no és com em pensava. Òbviament havia tornat a caure en el parany dels prejudicis. Amb Lildami vaig entendre que l’autotune és com una guitarra, un instrument més. S’ha d’entendre així, i m’ho va fer veure ell. Vam començar a xerrar i vam veure que teníem moltes coses en comú: que no ens agradaria perdre les arrels d’on som, que cadascú havia escollit un camí, però que això no vol dir que el meu camí sigui més vàlid que el teu... I vam decidir escriure Arbre.

¿Sou del mateix barri de Terrassa?

Jo soc de Can Palet, el barri obrer on van arribar els meus avis, i ell vivia a Sant Pere, que és on estic vivint jo ara. Així que hi ha una connexió.

Cargando
No hay anuncios

A Mi lugar cantes: "Mi lugarPuedo perdonar a quien a mí me hizo daño

Aquesta cançó és per al meu cosí, que ho va passar molt malament durant la infància i l’adolescència. Els seus col·legues no el van tractar bé. Va dir de molt jove una cosa que hauria de ser normal, que és homosexual. Totes aquelles persones que van deixar de parlar-hi només per això... Em vaig inspirar en ell. Va fer un viatge per Sud-Amèrica i em trucava cada dues setmanes; em deia: "L’he trobat, aquest és el meu lloc, l’he trobat. He trobat el meu lloc, i no és cap lloc. Simplement és que aquí ningú em coneix, ningú em jutja, i soc feliç". Doncs sí, al cap i a la fi el teu lloc és on estiguis a gust.

¿Has trobat el teu lloc a la música?

No el trobaré mai. M’agrada molt fer música alegre, festiva i optimista, i espero fer molts concert a la meva vida, perquè a mi els streamings i aquestes coses la veritat és que me la bufen. Jo el que vull és fer concerts i mirar la gent als ulls per poder dir: "Estàs disfrutant, oi?" El meu lloc? Doncs on hi hagi la gent que m’estimo i on pugui fer concerts.

¿I en l’àmbit de la indústria de la música?

Sí, crec que cada cop més. Amb Amuza potser me’n vaig anar massa a allò que la gent esperava de mi, i ara estic trobant una miqueta més el meu lloc amb aquest rock no tant de patxanga a mort, que també m’encanta, sinó més aquesta cosa més pop, més pop macarra que es pugui cantar i ballar.

Com va l’experiència televisiva amb el programa Cover

Cargando
No hay anuncios

Increïble. En general no m'agrada veure'm, perquè només hi veig el que faig malament. En canvi, amb Cover m’agrado. El rotllo aquest de fer de presentador m’està agradant bastant. I mola perquè gairebé no tinc guió; em deixen fer bastant el que vulgui, que és el que al cap i a la fi volem tots. Així que molt bé.

¿Penses seguir fent més coses a la televisió, o fins i tot fer d’actor?

No ho sé. Quan era petit sempre deia als meus pares que volia ser músic i actor, volia ser Bruno Oro o Will Smith, cantant i actor. De cantant ho estic començant a ser, i d'actor molaria, sí. I com que això de fer de presentador ja és una mica de xou i fer el pallasso, doncs tant de bo que sí.

Tens un concert a L'Atlàntida de Vic el dia 11. Quins plans de directe tens per a més endavant?

Els concerts que queden ara són els que venen d’aplaçaments de l’estiu que s’han pogut col·locar en sales desdoblant dates. Cap al març la idea és començar la gira gran, que està preparada amb el pla A, amb tot l’equip, tots els músics a l’escenari i la penya abraçant-se, petonejant-se, suant i estimant-se. Per si de cas, també hi ha un pla Z, per quan gairebé no es pot fer res, que és el que estem fent ara: un format reduït amb la gent asseguda, amb mascareta, rentant-se les mans cada dos minuts, separada... i després pugen al cotxe i al metro junts.

¿Canvia molt, l’actitud, amb el públic emmascarat?

Completament. He de donar el doble: la meva part i la de la gent que està asseguda. És que no els veus la boca, i no saps ni si estan cantant.