40 minuts a Estremera

Estremera (Madrid)Hi ha un vidre no gaire net que ens separa. “Què fas? Dorms bé?” “Sí”. “I llegeixes?” “Una mica, però és que no tinc gaire temps, ja sé que costa de creure”. I riu, i obre els braços com un mossèn de poble, abans de dir, teatralment: “Estic estressat!” I riem. La riallada em desfà una mica el nus que tenia a l’estómac, durant tot el trajecte fins a Estremera. Era la meva primera visita a la presó, de la mateixa manera que l’Oriol Junqueras és el primer amic que veig engarjolat. Una sensació estranya, un pèl irreal, com el paisatge de l’altiplà castellà, tan agrest i tan bonic, que envolta el centre penitenciari. La inacabable plana semidesèrtica s’estén a banda i banda del complex, aïllant-lo de la civilització com les aigües de la badia de San Francisco aïllen l’antic penal d’Alcatraz. A uns quinze quilòmetres del centre hi ha l’anodí poble d’Estremera, on l’alcalde ha fet un ban demanant als veïns que pengin banderes espanyoles dels balcons.

L’Oriol es mostra xerraire, amb ganes d’encomanar un esperit positiu que no sembla del tot impostat. Evidentment, no està estressat. M’ho diu per fer broma sobre totes les tasques i activitats que ha de fer diàriament, tant les de feina comunitària, com ara netejar vidres o lavabos, fins a les d’oci -com jugar a futbol, tenis o escacs-. Entre això, les cartes que rep contínuament, i el son recuperat, la reclusió se li fa més suportable. S’ha aprimat, fa bona cara i porta el cap molt ben pentinat, gràcies a un company reclús que és perruquer de professió.

Durant la xerrada no hi ha cap moment d’autocompassió ni de ràbia. Però quan està sol -suposo- deu tenir moments de tot. La seva rutina inclou 16 hores al dia dins de la cel·la. Hi ha -en tot moment- la preocupació per la família, que va quedar molt tocada quan el jutge va alliberar tots els consellers excepte Forn, els Jordis i ell. I després hi ha la incertesa per la seva situació, pendent d’un judici encara sense data. A més, Junqueras està molt pendent de la situació política catalana. Els seus companys de partit el visiten constantment i ell reparteix consignes amb energia. Feu això, eviteu això altre, parleu amb aquest... Dins de la presó no parla de política, tot i que assegura que la seva relació amb els altres interns és cordial. “Cap mala paraula”, insisteix. I a Estremera hi ha culpables de tota mena de delictes.

Vaig conèixer Oriol Junqueras el 2005, quan Joan Úbeda ens va reunir per fer un programa de televisió sobre la història de Catalunya, El favorit. Jo n’era el presentador i l’Oriol el savi. En aquell moment no sospitava les seves futures responsabilitats, tot i que parlàvem llargament d’història i de política, passions que compartíem. Penso en les nostres primeres trobades, ara que el veig a l’altra banda del vidre, una situació que em resulta estranya i penosa. Ell parla a través d’un auricular i jo amb un petit altaveu. És ell, però, qui trenca el gel, xerra molt i riu força. Em diu, irònic, que deunidó “com l’estem liant allà”, en referència al panorama polític català. Comenta cofoi que s’ha aprimat 8 quilos. Em demana que expliqui a tothom que està bé i animat. Recorda que es va mig lesionar jugant a futbol. “Soc defensa de cierre ”, diu, fent gest de destraler. Quan passen els 40 minuts, la seva veu deixa de sentir-se, sense avís previ; penja l’auricular i ens acomiadem amb gestos; encaixem simbòlicament confrontant les mans en el vidre, com a les pel·lícules de presidiaris...

Junqueras porta més de dos mesos entre reixes, en presó provisional. El jutge va desestimar la seva petició de llibertat amb fiança -com la que van obtenir altres membres del Govern- i també li han denegat, de moment, la petició de trasllat a una presó catalana, per tal de poder exercir els seus drets com a diputat electe (que inclou el dret dels votants a ser representats). La distància obliga amics i familiars a desplaçar-se setmanalment a Madrid per gaudir de 40 minuts exactes de conversa en un locutori. Dissabte, quan hi vaig anar jo, acompanyat del seu inseparable col·laborador Sergi Sol, també hi havia la filla i altres familiars de Quim Forn, conseller d’Interior cessat pel 155, que comparteix cel·la amb Junqueras.

Un esforç de normalitat

Tots els visitants marxem més tranquils que quan hem arribat gràcies a l’esforç de normalitat que fan els reclusos. Però quan els dos homes abandonen el locutori i fan una última salutació abans de desaparèixer, la tristesa apareix de manera inevitable en els rostres de tothom. I els pensaments foscos: pagava la pena, tot plegat? ¿Vam fer bé, alguns, de fer proselitisme independentista, si finalment havíem d’acabar visitant amics honestos, bona gent, a la presó d’Estremera? Com explicarem als nostres fills adolescents tot això? De què estarem parlant, quan esmentem grans conceptes com justícia, dret o democràcia?

Tornant del centre penitenciari en cotxe, em sento confortat per l’actitud d’en Junqueras i en Forn, tan afirmativa i ferma. Però la immensitat del paisatge castellà, en contrast amb les estretors del locutori d’Estremera, em generen una sensació de claustrofòbia retrospectiva. I penso que mentre ells dos i els Jordis estiguin tancats, res no serà del tot normal, ni del tot decent, en aquest país.