Una ciutat ho ha de ser de propietaris
Economista"La renda, considerada com el preu pagat per l'ús de la terra,
és naturalment un preu de monopoli"
Adam Smith, 'La riquesa de les nacions'
El problema més greu que afronta Barcelona és l’encariment de l’habitatge. Un barceloní que guanyi un salari mitjà ha de triar entre malviure per pagar un lloguer o una hipoteca exorbitants o marxar de la ciutat.
Es tracta d’un problema global: si fins a l’any 2000 el normal era que els preus dels habitatges fossin, a Occident, l’equivalent a entre quatre i cinc vegades la renda bruta disponible dels seus habitants, ara són el doble. En aquesta línia, l’empresa Sociedad de Tasación acaba de publicar que la mitjana a Catalunya és de 8,5, i fa poc l’agència estadística anglesa ens deia que a Anglaterra i Gal·les era de 7,5. Estem parlant de mitjanes: als barris més exclusius de Londres la relació seria de 40, mentre que al nord-oest d’Anglaterra es podrien trobar habitatges a un preu inferior al triple dels salaris dels seus habitants. Segons algun portal immobiliari europeu, la relació mitjana de Barcelona podria ser de 13.
Si la construcció funcionés com un mercat lliure, l’encariment faria atractiva la construcció, la qual reduiria els preus fins que convergissin en el cost de construcció. Però el mercat immobiliari no és un mercat lliure, perquè no es pot construir allà on ja s’ha construït. El preu de l’habitatge pot ser igual al cost de la construcció a la perifèria de les ciutats, però al centre els preus són necessàriament preus de monopoli.
Arreu del món, les autoritats municipals lluiten contra aquest fenomen amb diverses eines; principalment regulant els lloguers i creant habitatge social. L’èxit és, a tot arreu, molt limitat, perquè no pot beneficar a tothom. Un habitatge amb lloguer social, per exemple, beneficia el seu llogater, però no tots els altres que també voldrien ocupar-lo, i que han de marxar a l’extraradi.
Perquè el problema és que hi ha més gent amb ganes d’ocupar el centre de les ciutats que la que hi cap. Es tracta d’un fenomen relativament nou, perquè fins fa poc qui s’ho podia permetre marxava del centre de les ciutats a algun Sant Cugat: a un barri amb piscines comunitàries, molta zona verda i molta seguretat.
El flux és ara l’invers: la ciutat torna a estar de moda perquè les ciutats són ara més atractives, més segures i més interessants que abans. Per què? Hi ha altres factors en joc, però el més important és que les autoritats hi han invertit molt: en seguretat, en transport, en recuperació d’espais degradats (des de la façana marítima de Barcelona fins a l’última placeta de barri) i en equipaments culturals: si als anys 70 la Universitat Autònoma es va construir de bell nou a l’altra banda de Collserola, als 90 la Pompeu Fabra es va ubicar en edificis reciclats del Poblenou.
Fins als anys 80, i com a tot Espanya, Barcelona era una ciutat de propietaris (o de llogaters que ho semblaven perquè es beneficaven d’un lloguer vitalici i congelat). En una ciutat de propietaris, que l’ajuntament inverteixi en la millora de la ciutat no genera cap conflicte: els que paguen i els que se’n beneficien són els mateixos.
Ara bé, dins del paquet de mesures per modernitzar l’Espanya franquista, a la Transició es va considerar que calia liberalitzar els lloguers i que calia crear un mercat d’habitatge de lloguer. Hi havia sòlides raons per justificar totes dues coses, però el cert és que en una ciutat de llogaters es dona la paradoxa que invertir en un barri acaba perjudicant els seus habitants, perquè n’encareix els habitatges. D’aquí la preocupació amb què els veïns han viscut l’acabament de les obres del Mercat de Sant Antoni o el començament de les de l’Abaceria.
No hi ha solució a aquest dilema, i, per tant, els economistes hauríem de revisar aquella convicció amb què vam abraçar la consigna que, en interès de la mobilitat laboral, i per tant de l’eficiència, calia fomentar el lloguer. Perquè el que fomenta el lloguer són les rendes de monopoli.
Hi ha, però, una raó addicional per defensar una ciutat de propietaris. El concepte de “ciutadà del món” és un oxímoron; una societat civilitzada necessita ciutadans, i els ciutadans ho són necessàriament d’una ciutat: la que senten seva.
Què es pot fer per defensar una ciutat de propietaris des de l’Ajuntament de Barcelona? Siguem clars, no gaire, i, per tant, els futurs candidats a alcalde faran bé de ser més prudents que el que va ser-ho Ada Colau ara fa quatre anys. Tanmateix, no gaire no vol dir no res, i, per tant, és bo que tinguin al cap quin model és el desitjable quan prenguin decisions de microcirurgia, que són les que cada dia ha de prendre un ajuntament.
