Si disposéssim de 230 milions
Suposem que la Generalitat de Catalunya decidís invertir 230 milions d’euros cada any en un sol projecte, aquell que més impacte tingués sobre la prosperitat futura del país. Quin hauria de ser? Sens dubte l’educació, perquè les nostres infraestructures, malgrat tot, tenen un nivell acceptable, perquè el nivell de formació del país és deficient i perquè, al cap i a la fi, un país val el que val la seva gent.
A Catalunya, el 45% dels joves tenen un títol superior (universitari o, més infreqüentment, de FP de grau superior). Es tracta d’una proporció una mica inferior a la danesa (49%), similar a la belga (46%) i a la francesa (44%) i molt superior a l’alemanya (34%, cosa que s’explica perquè aquest país aposta per la FP de grau mitjà). Així, doncs, no ens falten universitaris.
En canvi, el panorama és desolador si mirem els joves que tenen com a màxim els estudis obligatoris. Aquí, la nostra proporció és del 35%, quan als països que abans hem esmentat la proporció es mou entre el 13% (Alemanya) i el 17% (Bèlgica).
Òbviament, és absurd pretendre ser un país pròsper si un de cada tres joves només ha acabat els estudis obligatoris, o, dit d’una altra manera, si es tenen uns dels pitjors índexs europeus de fracàs escolar (no acabar els estudis obligatoris) i d’abandonament escolar prematur (deixar-los en acabar els obligatoris).
Com es poden superar aquestes patologies?
Infinitat d’estudis internacionals posen de manifest que la clau està en el que els passa als infants abans dels sis anys, que és quan es determinen les seves capacitats relacionals i cognitives. Si les coses fallen en aquesta etapa, l’individu difícilment es podrà escapar d'una trajectòria de baixa qualificació, baixa productivitat i baixos ingressos.
Per què fallen les coses en aquesta etapa a casa nostra? En bona part perquè seguim confiant en una família que ha deixat d’existir.
Tradicionalment, els estudis obligatoris i gratuïts ocupaven entre els 6 i els 14 anys (després allargats fins als 16); es considerava que, abans, les famílies eren el vehicle adequat per socialitzar els infants i per estimular-los cognitivament. Però aleshores les famílies eren més estables i més extenses i l’entorn era més homogeni. Aquell món ha desaparegut, i avui a Catalunya el que hi ha és una immigració extraordinàriament elevada i extraordinàriament diversa i unes famílies extraordinàriament inestables (una de les taxes de divorci més elevades del planeta), molt petites i molt estressades.
Aquestes dificultats han portat a fer gratuïta l’oferta de parvulari (entre els 3 i els 6 anys) i a subvencionar una oferta limitada de bressol (entre els 0 i els 3 anys), però amb una qualitat insuficient per la feina que haurien de fer. Aquesta qualitat es mesura fonamentalment per la relació entre el nombre d’alumnes per professor i per la titulació d’aquest. Una dada serà suficient per veure per on van les coses: a Catalunya, al parvulari la relació és de 25 alumnes per professor, quan a Dinamarca és de 6.
En definitiva, si disposéssim dels 230 milions, una bona manera d’invertir-los seria proporcionar a un de cada quatre infants (els més necessitats) accés gratuït a escoles bressol i parvularis de bona qualitat (amb un màxim de deu infants per aula), compartits amb infants d’entorns més afortunats (els quals pagarien, com fins ara, una part del cost de la bressol).
Fent números grossos, els 230 milions donen per a això, i amb tota probabilitat l’impacte sobre la prosperitat futura de Catalunya seria fenomenal.
¿I si en comptes de la prosperitat de la nostra societat el que volguéssim maximitzar amb els 230 milions fos la seva equitat?
Doncs els invertiríem de la mateixa manera, perquè la desigualtat és hereditària, i perquè, segons corroboren també innombrables estudis internacionals, el vehicle de transmissió és el sistema educatiu, i concretament les fases de l’educació infantil i primària són les que determinen per què la majoria dels fills dels pobres acabaran sent pobres.
Així doncs, si disposéssim de 230 milions, els invertiríem en la infantil. El que passa és que aquesta decisió requereix estadistes: polítics que pensin en la propera generació, i no en les properes eleccions.
I per què parlo de 230 milions d’euros? Perquè dimarts passat Xavier Domènech defensava des d’aquestes pàgines fer gratuïta la universitat, i 230 milions cada any és el que costaria fer-ho. Potser Catalunya seria una mica més equitativa (Germà Bel argumentava que no) i una mica més productiva si la universitat fos gratuïta, però ho seria molt, molt més, si dediquéssim aquests mateixos recursos a la infantil. Perquè el que no hem d’oblidar mai és que, a casa nostra, la bressol pública és més cara que la universitat pública.
