El temps juga al nostre favor

EconomistaEls grecs clàssics consideraven que el pitjor pecat era desitjar més que allò que el destí t’havia designat, un excés que denominaven 'hibris' i que consideraven una mena de bogeria. El càstig que els déus llançaven sobre el pecador es denominava 'nèmesi', i consistia en alguna acció fulminant que el retornava als límits que mai no hauria hagut de traspassar, i que sovint era conseqüència directa del comportament cada cop més imprudent del protagonista.

En el conflicte català, veiem 'hibris' a totes dues trinxeres. Dilluns, Quim Torra i la periodista Lídia Heredia protagonitzaven el següent diàleg: “Jo em nego a acceptar que no tinguem la majoria real d’aquest país”. “Ja, però que vostè s’hi negui no vol dir que la tinguin” (i aquí Heredia justificava l’escepticisme amb dades). “Jo m’hi nego” (i aquí Torra no aportava cap dada). Heredia no hi va fer forat, perquè l’endemà, al TNC, Torra declarava emfàticament que l’independentisme “té la majoria social del país al darrere”. Em sap greu dir-ho, però és evident que aquesta mena de voluntarisme desinformat no pot portar res de bo a l’independentisme.

Afortunadament, no tot aquest camp respira igual, i mai no agrairem prou a Tardà que provi de despertar-nos declarant que “si hi ha cap independentista ingenu o estúpid que creu que pot imposar la independència al 50% de catalans que no ho són, és evident que està equivocat”. És cert que ERC va formar part principal de l''hibris' prèvia al 27-O, però això no és motiu per no reconèixer la valentia de la seva posició actual.

A la banda unionista el panorama és molt pitjor. La immensa majoria de polítics, alts funcionaris i intel·lectuals consideren que és legítim esclafar l’independentisme utilitzant armes no homologables a l’espai sociopolític on Espanya aspira a consolidar-se: el de les democràcies liberals. L’Estat podria vèncer amb un mínim de generositat, però està portant les coses a l’única posició que li és desfavorable: identificar l’independentisme amb la defensa dels drets civils, o sigui, condemnar els líders independentistes a llargues penes de presó d'on els haurà de treure obligat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans quan ja serà massa tard per reparar els danys causats a la seva legitimitat. Com diria Fouché, aquest comportament és “pitjor que un crim; és un error”.

Contra aquesta bogeria col·lectiva –que no pot portar res de bo a l’unionisme– només s’alcen les veus dissidents d’uns poquíssims intel·lectuals (cap dels quals, i em sap greu dir-ho, català) i la proposta tímida i inconcreta de Pedro Sánchez que els catalans votin un nou Estatut millor que l’actual.

Gran part del nacionalisme espanyol està molt nerviós; en part perquè se sent ofès, i en part perquè inconscientment sap que el temps juga en contra seva. En el segon punt té raó, perquè cada dia que els presos passen a la presó tindrà un cost enorme el dia que en surtin. Aquesta sortida no tindrà res a veure amb la d’Inés del Rio Prada, encara que també es produís per imperatiu del TEDH, perquè aleshores ningú no discutia que Del Rio (militant d’ETA condemnada a 2.700 anys de reclusió) havia de passar per la presó, sinó per quant de temps. En canvi, en el cas dels presos catalans, el que el Tribunal Europeu haurà dictaminat és que no haurien hagut d’anar-hi, i, per tant, que els intel·lectuals que ara no aixequen la veu contra el seu empresonament són còmplices morals d’un delicte.

Gran part de l’independentisme està molt nerviós; en part perquè creu que no pot quedar-se quiet mentre hi hagi presos, i en part perquè creu que el temps li juga en contra. Val més que es tranquil·litzi. Pel que fa als presos, el que va dir Iceta és un disbarat (que si l’independentisme fa bondat les condemnes podrien ser més lleugeres), però el contrari tampoc no és cert (que ho poden ser si l’independentisme es mobilitza); la sort dels presos està decidida i serà injusta amb ells, però molt favorable a la seva causa.

Pel que fa al temps, ara la iniciativa la té el govern de l’Estat, i si diu que vol fer una proposta als catalans, s'ha de deixar que la faci. Que els independentistes més abrandats no passin ànsia: Sánchez no farà cap proposta amb cara i ulls perquè només podria fer-la enfrontant-se als seus, i la probabilitat que Sánchez esdevingui un nou Suárez sembla remota.

Calma. El temps juga al nostre favor. Dimarts, els peons a manifestar-nos tan cívicament i massivament com sempre, el govern a governar, i tots a esperar que l’Estat es pengi amb la seva pròpia corda. Són els seus els que han decidit que el plet es decideixi d’aquesta manera: no a base de seducció, sinó a base de desprestigi, i la 'nèmesi' de l’Estat serà tan gran com ho és la seva 'hibris'.