València sí, Ceuta no
EconomistaLa decisió del flamant govern Sánchez d’acollir els 629 immigrants del vaixell 'Aquarius', al qual el flamant govern italià de Conte i Salvini havia tancat tots els ports italians, ha estat un 'win-win': una operació en què tots dos hi han guanyat.
La Lliga Nord ha arribat al poder amb un missatge centrat en la immigració, i concretament en l’exigència que sigui distribuïda equitativament entre tots els membres de la Unió. Amb l’'Aquarius' dirigint-se a València, Matteo Salvini pot proclamar que la fermesa ha forçat que uns immigrants que –com tots els que provenen de Líbia– es dirigien a Itàlia acabin desembarcant en un altre país de la Unió, i que l’objectiu s’ha aconseguit sense necessitat de posar en perill la vida de cap d’ells: de fet, la marina italiana ha col·laborat activament en el trasllat per tal de millorar les condicions de vida a bord del vaixell. Salvini podria afegir que, un cop Espanya consideri que ha rebut prou immigrants, pot tancar els seus ports i forçar que els successius 'Aquarius' acabin desembarcant a França, a Portugal o fins i tot als ports del nord d’Europa.
Per la seva banda, el govern de Sánchez ha pogut acabar d’impressionar l’opinió pública espanyola, que, a diferència del que passava fa deu anys, quan García Albiol arrabassava Badalona a l’esquerra, ja no està preocupada per la immigració. I no ho està perquè momentàniament el nombre d’immigrants ja no creix.
Salvini ha quedat bé davant els seus, i Sánchez ha quedat bé davant un públic molt més ampli. Tanmateix, Salvini és més coherent que Sánchez.
Més enllà de la retòrica, el que Salvini exigeix és que els immigrants siguin distribuïts equitativament entre els països europeus, que no és més que el que des de fa anys intenten acordar sense èxit els països de la Unió Europea, i el que ha aconseguit és un pas en aquesta direcció.
En canvi, Sánchez obre les portes a 629 immigrants mentre manté tancada l’entrada a Ceuta i Melilla. El missatge que Espanya envia als potencials immigrants africans és el següent: “Entrar per Ceuta i Melilla seria segur, però per no us hi deixaré passar; perquè us deixi passar heu de pagar un traficant que us subministri una embarcació a les costes de Líbia i us heu d’arriscar a fer-vos a la mar; el preu serà alt i l’embarcació serà fràgil, però si no teniu mala sort no caldrà que us allunyeu gaire de la costa perquè algú us reculli; aleshores, i només aleshores, us haureu guanyat el dret a entrar a Europa”.
No pretenc criticar tots els que s’han manifestat disposats a acollir els immigrants de l’'Aquarius', sinó posar de manifest fins a quin punt tenim idees confuses sobre el que constitueix un dels principals problemes del món que ens ha tocat viure. Sobre aquesta envitricollada qüestió, m’atreveixo a dir quatre coses.
La primera, que Europa no pot obrir les portes a qui vulgui entrar-hi. Hauria de ser evident, però cal fer-ho explícit. Des del nostre racó de món ho hauríem de saber molt bé: la població catalana, que era de poc més de sis milions d’habitants, ha passat a set i mig gràcies a la incorporació de més d’un milió d’immigrants en tan sols una dècada. Alguns pretenen que això no ha tingut res a veure amb el deteriorament dels salaris poc qualificats, amb l’augment dels lloguers o amb el deteriorament dels serveis públics, però defensar això només es pot fer des de l’obnubilació.
La segona, que Europa pot absorbir molts immigrants. Només per mantenir el nivell de la població, l’eurozona necessita 1,1 milions d’immigrants cada any, i tampoc no passaria gaire cosa si la seva població augmentés lentament. A Catalunya ens en tocarien uns 25.000 cada any, l’equivalent a 40 'Aquarius'. Ara bé, acollir immigrants d’una manera decent significa proporcionar-los habitatge, formació i feina; a la llarga això és rendible, però a la curta és car. Cal acordar-ne el repartiment i cal que cadascú hi posi molts recursos.
La tercera, que els immigrants no van de la pobresa a la riquesa, sinó del mal govern al bon govern. Àfrica (en general) no és pobra, sinó que (en general) està mal governada. Europa no és (en general) rica, sinó que (en general) està ben governada.
La quarta, que podem ajudar al bon govern dels països del nostre entorn. No enviant-los diners, que no fan sinó consolidar-hi la corrupció; ni provant de substituir els seus pitjors governs, pretensió que, com s’ha demostrat a Líbia i a l'Iraq, no fa sinó empitjorar les coses. Podem ajudar-los obrint els nostres mercats als seus productes (val més importar peres del Marroc que importar marroquins perquè les cullin a Lleida) i aïllant reputacionalment els seus pitjors governants. Són polítiques lentes, però són eficaces.
Aplaudeixo que València s’obri a l’'Aquarius' i comprenc que Ceuta segueixi tancada, però crec que hem de fer –tots plegats– molt més.
