Miquel Brunet: “M’estim més una simfonia de xiulos que no una fanfara reial”

Aquesta setmana treu nou disc. Miquel Brunet (Bunyola, 1961), pianista, compositor i productor audiovisual, llança al mercat Ferments. El mapa sensitiu d’una illa, un treball o, més ben dit, una experiència que tot i partir amb un objectiu clar i una manera de fer basada en la improvisació, tenia uns resultats més incògnits que qualsevol dels anteriors. Motiu? Ajuntar fins a 19 persones de diferents àmbits perquè treballessin juntes durant tres dies, amb l’única pauta donada als músics d’improvisar al voltant d’una pregunta a la qual el mateix Miquel Brunet volia trobar la resposta: “¿Mallorca té una identitat musical?”

Després d’haver viscut l’experiència i haver editat Ferments, ¿ja en té la resposta? ¿Creu que Mallorca té una identitat musical?

El que pretenia era propiciar una experiència per comprovar-ho i, si sortia, d’alguna manera poder-nos salvar de la globalització brutal que pateix Mallorca, més enllà d’un folklorisme malentès que també ens fa molt de mal. Així que vaig agafar com a model el que va fer Miles Davis, quan es va tancar tres dies amb altres músics a Nova York per comprovar això mateix. Per als músics que hi participaren, el resultat va ser un petit desastre, però el treball que en va sortir, Bitches Brew, va marcar un punt d’inflexió i es va convertir en un referent.

I del resultat de Ferments... què ens en pot dir? ¿Fa comprendre aquesta identitat musical mallorquina?

Quan estimules sensorialment i sense posar-hi traves, la gent es manifesta i llavors aflora la identitat. És el que vaig fer: organitzar unes trobades de tres dies, reunir 19 persones, una que coneix molt bé i canta les tonades del camp com és Sebastiana de Son Roca o, en un altre sentit, Biel Majoral, i també un glosador com Mateu Xurí, entre d’altres, i seleccionar cinc músics joves punters del panorama jazzístic de l’illa. Com a estímul sensorial, la cuinera Maria Solivellas ens va fer un plat tradicional i ens en donava a tastar els ingredients mentre cadascú de nosaltres teníem els ulls tapats. Llavors havíem d’improvisar seguint el que haguéssim sentit.

La cuina com a inspiració per a la música.

Més aviat diria que es tractava de cercar un estímul sensorial, i vàrem voler fer-ho a través de la panxa. Maria Solivellas ens va cuinar un plat de sopes mallorquines, així que el resultat d’aquesta part és la musicalització d’un plat de sopes. També vàrem propiciar un estímul visual, quan Tomeu Gomila, d’Au Ments, va ballar per a nosaltres. Aquests estímuls sensorials són els que varen impulsar la improvisació. I sí, entre tots els elements, gloses, rondalles, improvisació de la Sibil·la, tonades del camp... i les persones que hi han participat ha aflorat aquesta identitat, allunyant-nos de la folklorada.

¿Avui es pot cercar la identitat musical de la mateixa manera que es feia fa cent anys?

Avui el que no podem és fer música com fèiem fa un segle. No tenim els mateixos referents. Al segle XXI, si em dóna a triar, m’estim més una simfonia de xiulos que no una fanfara reial. La xiulada és una expressió col·lectiva de llibertat, que és el que precisament jo volia que tengués Ferments. En canvi, la fanfara reial és una imposició que molts ja no estem disposts a assumir.

La identitat es busca o hi és?

A Mallorca tenim una situació especial en aquest sentit. D’una banda, l’illa s’està convertint en un gran parc temàtic per als turistes i així perd identitat. De l’altra, fer aflorar la identitat d’un poble, precisament ara, és el millor antídot contra la vexació i l’opressió que hem patit a les Balears per obra i gràcia de qui ha estat aquests darrers quatre anys president del govern.

Ferments inclou dos CD i un documental. Es tracta d’un format físic en temps de les edicions digitals. ¿Reivindica aquesta fisicitat?

Sempre defensaré el format físic, almenys en certa mesura, perquè crea uns vincles emocionals que et fan tornar a escoltar una vegada i una altra una peça. Els artistes continuen necessitant la publicació per fer més visible la seva feina. No he criticat mai els avantatges que té internet per a la difusió d’un treball, però sí que s’hagi perdut la compensació econòmica que tota persona ha de tenir per la seva feina. I això si no s’arregla és perquè no es vol, ja que els únics que guanyen doblers amb les descàrregues són els expresidents dels governs, que tots acaben a una elèctrica o a una multinacional de telefonia.

Vostè n’està afectat com a músic i com a soci d’una productora, Ona. Què significa tenir una productora musical a Mallorca?

És un acte d’irresponsabilitat [riu]. En tot cas, pens que podem perdre moltes batalles, que ens ho poden posar molt difícil, però que de cap manera podem perdre la guerra de la qualitat. A més, del canvi al format digital de què parlàvem hi ha un tema que em preocupa perquè el veig com un grifó que hem posat en les mans de certs poders, el mecanisme dels quals és desproveir-nos de la cultura. Avui la gent immola els llibres de paper als mercadets. Quan els llibres i la música siguin només en digital, bastarà que ens tanquin l’aixeta o que pugin tant el preu que no hi puguem accedir i quedarem desproveïts de cultura.