Una missió de supervivència
PeriodistaFa dos anys el Brasil va viure intensament la Copa del Món de futbol. Tot i que els resultats van ser terribles al camp, a fora la festa va ser històrica: els brasilers somreien per als ciutadans de tot el món. Van ser dies que molts recordaran tota la vida. Però per als Jocs Olímpics que estan a punt de començar, l’escenari és diferent. Per què? Perquè el país és diferent.
El Brasil del 2009, quan Rio va ser elegida amfitriona, era un país de futur, una nació que conquistaria el món, que seria la següent potència econòmica mundial. “Tenim la Copa del Món i els Jocs Olímpics, el següent pas és aconseguir els Jocs d’Hivern”, va dir, en to de broma, el president Lula.
El Brasil del 2014, però, ja no era el mateix. Es movia lentament, com un gegant letàrgic actuant per inèrcia, sense saber on anar. Un país anestesiat pel fet de rebre l’esdeveniment més gran de l’esport més popular del planeta. I el Brasil del 2016 és encara pitjor: un país sense somnis, sense govern i amb pocs somriures. L’anestèsia del Mundial va passar i el que va venir després va ser la pitjor crisi política de la història. Els dos últims anys han sigut difícils -no només en la política sinó també en l’economia, la societat i la salut, amb l’epidèmia del virus del Zika.
Rio continua sent una de les ciutats més maques del planeta. Però l’estat està en fallida. La seguretat és un problema cada cop més gran, incloent-hi un nou escenari: l’amenaça terrorista, que fins ara mai havia afectat els brasilers. Esportivament, hi ha més preocupacions. Bona part dels diners de les obres olímpiques s’han perdut pel camí -cosa previsible en un país tan corrupte- i les conseqüències són evidents: problemes estructurals, crítiques dels atletes, reportatges negatius a la premsa de tot el món… defectes que poden convertir l’esdeveniment més important de la història del país en un fiasco.
Al seu favor, el Brasil té una capacitat històrica per superar les dificultats, per saltar els obstacles que semblaven impossibles. Com a exemples, el mateix Mundial del 2014, l’Eco-1992, Rio+20, les visites del Papa… El Brasil està acostumat a veure com els seus grans esdeveniments van bé quan tot semblava apuntar el contrari. Però, després de set anys organitzant els Jocs, penso que els exemples queden curts. S’estan repetint els mateixos errors del passat, imaginant que, a última hora, tot sortirà bé.
Rio somiava organitzar els millors Jocs de tots els temps. Ara l’objectiu és molt simple: que l’esdeveniment no es recordi pels fracassos. Fa set anys era un somni olímpic. Ara es tracta de sobreviure a la realitat.
