Els mites de l’eurozona i Alemanya

i Wolfgang Schäuble
16/04/2015
5 min

Avui comencen les reunions anuals de primavera del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a Washington. Les espero amb impaciència, malgrat que les discussions dels últims anys, a parer d’alguns analistes, han sigut massa ben assajades per suscitar gaire debat o reflexions que vagin més enllà de les zones de confort habituals.

Probablement, el fet que la coïssor immediata de la crisi financera mundial s’hagi esvaït a gran part del planeta ha contribuït a generar aquesta autocomplaença. Però, malauradament, l’economia mundial encara no està fora de perill. Encara té al davant reptes molt concrets, i necessitem tan desesperadament com mai trobar una lectura compartida sobre el que cal fer. Fa set anys va esclatar la crisi financera, que va arrossegar molts països a una crisi econòmica i de deute. Actualment hi ha una sèrie de mites molt estesos segons els quals la resposta europea a la crisi ha sigut, en el millor dels casos, ineficaç, si no contraproduent. Aquests mites són senzillament inexactes. Hi ha proves sòlides que indiquen que Europa va pel bon camí per posar remei a l’impacte i -cosa que és més important- a les causes de la crisi. Permeteu-me que faci un repàs d’alguns dels mites que comentava.

En primer lloc, sovint s’ha afirmat que la insistència d’Alemanya en l’austeritat pressupostària ha fet que el país -l’economia més gran de la Unió Europea- no estigués a l’altura de les circumstàncies a l’hora d’estimular més la demanda, cosa que ha agreujat la crisi de l’eurozona. Aquesta afirmació és errònia. Com en medicina, per prescriure el tractament correcte, és fonamental fer un diagnòstic encertat.

El meu diagnòstic de la crisi que ha assotat Europa és que es tractava primordialment d’una crisi de confiança alimentada per defectes estructurals. Els inversors es van començar a adonar que ni les economies dels estats membres de l’eurozona eren tan competitives com suggeria la rendibilitat uniforme dels bons els anys previs a la crisi, ni les seves finances eren tan sòlides. Així doncs, van començar a tractar amb molta més cautela els bons de certs països, cosa que va fer augmentar els tipus d’interès d’aquests títols. La cura d’aquest mal passa per emprendre reformes orientades a recuperar la confiança: en les finances dels estats membres, en les seves economies i en l’arquitectura de la Unió Europea. Només incrementant la despesa pública no ens en hauríem sortit, i tampoc no ens en podríem sortir ara.

Per aquest motiu, Alemanya ha defensat de manera coherent una estratègia basada a aplicar reformes estructurals i reduir el deute públic sense escanyar el creixement. Això no és pas aplicar austeritat a cegues. El que es persegueix és establir un marc fiable per a l’activitat del sector privat, preparar per al futur unes societats que envelleixen i millorar la qualitat dels pressupostos públics.

A Alemanya, aquesta estratègia ha reportat èxits tangibles: d’ençà del 2009, la recuperació econòmica ha sigut generalitzada i la demanda interna ha constituït el principal motor del creixement. La inversió, tant la pública com la privada, augmenta. Accelerem el ritme de la reducció del deute, en consonància amb la crida recent de l’FMI a apostar per l’“estabilització simètrica” (reduir els dèficits en temps de vaques grasses, per compensar els dèficits que es generen en temps de vaques magres).

I, cosa que és més important, molts països europeus cullen els fruits de les reformes i dels esforços de consolidació. Països com Irlanda i Espanya, que van posar en marxa reformes profundes quan els van afectar els problemes financers anys enrere, avui dia presenten algunes de les taxes de creixement més altes d’Europa.

Un segon mite és l’afirmació absurda que alguns analistes han fet seva segons la qual en realitat Alemanya, pel fet de ser un país creditor, es beneficiava de la crisi. No entenc com cap estat membre es pot beneficiar d’una crisi europea. És cert que el govern alemany gaudeix d’uns costos d’endeutament en mínims històrics, però això també els passa pràcticament a tots els altres membres de l’eurozona. En aquest sentit, les polítiques monetàries no convencionals del Banc Central Europeu, una organització independent, sembla que han acomplert la seva funció. Els tipus d’interès baixos afavoreixen tots els prestataris, però imposen costos cada cop més feixucs als estalviadors i els fons de pensions. Hauríem de fer un esforç per superar aquesta situació extraordinària i tornar a una economia de mercat que funcioni de manera satisfactòria, en la qual els tipus d’interès serveixin per destinar l’estalvi a les inversions més rendibles.

Això em porta a la tercera qüestió que vull exposar: molts analistes han expressat amb insistència que la resposta a la crisi europea havia de consistir a oferir una liquiditat cada cop més abundant i uns tipus d’interès cada cop més baixos. Ara que tenim tant una cosa com l’altra, ens adonem que aquestes eines polítiques no són cap panacea i que comporten altres problemes. Cada vegada més experts de les dues ribes de l’Atlàntic adverteixen del sorgiment de bombolles perilloses en els preus d’alguns actius i de riscos per a l’estabilitat financera causats per un palanquejament [el finançament per mitjà de l’endeutament] que creix de manera il·limitada. Així mateix, és evident que els incentius per endeutar-se encara més no alleujaran la càrrega del deute que suporten molts països.

Pel que fa al vessant fiscal, hem de preparar els pressupostos públics per a una eventual normalització de la política monetària i dels mercats de capital. El debat actual sobre la retirada gradual dels estímuls als Estats Units -per posar fi a un període extraordinari en què la Reserva Federal ha recorregut a l’expansió quantitativa per esperonar el creixement econòmic comprant una quantitat ingent de bons- posa de manifest la dificultat de suprimir un estímul un cop els governs i els mercats s’hi han acostumat.

El Banc Central Europeu ha advertit moltes vegades que la política monetària no pot substituir les reformes fiscals i estructurals als estats membres. D’altra banda, Christine Lagarde, directora gerent de l’FMI, també ha reclamat més reformes estructurals, que passen, a tall d’exemple, per incrementar la flexibilitat del mercat laboral, rebaixar les barreres a la competència al sector serveis, i reforçar la recaptació fiscal, entre altres mesures semblants. Jo comparteixo plenament aquest punt de vista. La política monetària només serveix per guanyar temps. La nostra tasca consisteix a assegurar-nos que es treu profit d’aquest temps per posar en ordre les finances i encaminar les economies cap al creixement sostenible.

Les prioritats d’Alemanya com a actual president del Grup dels Set (G-7) són la modernització i les millores en la regulació. Els estímuls, tant els relatius a la política fiscal com a la monetària, no formen part del pla. Quan els ministres d’Economia i Finances i els governadors dels bancs centrals dels països del G-7 es reuneixin a Dresden a finals del mes vinent, tindrem l’oportunitat de parlar a fons sobre aquestes qüestions, en companyia -per primera vegada en la història del G-7- d’alguns dels millors economistes del món. Confio que siguem capaços de trobar alguns punts en comú a Washington abans d’assistir a aquesta reunió.

stats