Mitjans que fan de mitjancers

Filòsof i professor a la UPBL’actual fascinació per les xarxes socials, la participació o la proximitat posa de manifest que l’única utopia que segueix viva és la de la desintermediació. Una desconfiança davant les mediacions ens porta a suposar automàticament que alguna cosa és veritable quan és transparent, que tota representació falsifica i que tot secret és il·legítim. No hi ha res pitjor que un mitjancer. Per això, d’entrada ens resulta més proper un filtrador que un periodista, un aficionat que un professional, les ONG que els governs, i, per aquest motiu, el nostre menyspreu més gran es dirigeix a qui fa la mediació més gran: com ens recorden les enquestes, el nostre gran problema és… la classe política.

Hi ha una lògica de fons que connecta el desinterès cap al periodisme (perquè a les xarxes un ja s’informaria i s’expressaria sense cap necessitat d’autorització), la preferència pels mercats escassament regulats (suposant que la simple agregació espontània dels interessos produeix els millors resultats) i el menyspreu cap a la política (ja que els artificis de la representació no servirien per a res més que per falsificar la veritable voluntat de la gent, que es podria fer valer millor si la democràcia fos més directa o plebiscitària). En aquests tres casos, que caracteritzen molt bé la manera de pensar que domina en la nostra època, hi nia la idea que el món (és a dir, la veritat, la justícia i la democràcia) està al nostre abast immediat i que els procediments o les institucions per a la configuració d’aquests valors són els culpables de la seva desfiguració. La lògica del clic, el vot o l’opinió espontània farien innecessaris qualsevol instrument per elaborar les opinions i les decisions; diaris, regulacions, partits, sindicats, Parlaments serien igualment innecessaris i, fins i tot, emmascaradors de la realitat o la voluntat del poble.

Aquest és, al meu entendre, el context més apropiat per pensar l’actual crisi del periodisme i per defensar el seu valor en una democràcia.

L’excés d’estímuls

El discurs sobre la postveritat ens està distraient d’alguna cosa més preocupant que la distorsió intencionada de la realitat per part d’algú malvat: la pròpia incapacitat dels subjectes de fer-se càrrec de la complexitat informativa del món. Si som en una època d’incertesa creixent no és perquè algú estigui creant confusió deliberadament, sinó perquè ens manquen els instruments que organitzin les dades, ponderin els judicis i ofereixin una visió coherent de la realitat. Necessitem aquesta mediació dels mitjans com a instrument d’orientació en entorns poblats de mentides, per descomptat, però encara més de dades irrellevants i estats d’ànims confusos. Aquesta defensa de les mediacions no suposa rendir-se a l’autoritat de cap mitjancer privilegiat, entre altres coses perquè hi ha moltes mediacions que competeixen entre si; és un reconeixement que les nostres limitacions cognitives no procedeixen del fet que la informació sigui escassa sinó que no anem sobrats d’instruments per fer front a la complexitat del món i orientar-nos-hi.

Les societats avançades reclamen, amb tota la raó, un accés més gran i més fàcil a la informació. Però l’abundància de dades no garanteix vigilància democràtica; per això fa falta, a més, mobilitzar comunitats d’intèrprets capaços de donar-los un context, un sentit i una valoració crítica. Separar el que és essencial del que és anecdòtic, analitzar i situar en una perspectiva adequada les dades exigeix mitjancers que disposin del temps i de les competències necessàries. En aquest treball d’interpretació de la realitat, també són inevitables els periodistes, la feina dels quals no serà supèrflua en l’era d’internet, sinó tot el contrari.