MNAC i discurs
“El poeta representa l’esperit en l’acte de defensar-se de si mateix”.
Karl Kraus
Una de les coses que més condicionen l’art contemporani és la consciència -la dependència- excessiva que té de si mateix. El neguit de psicoanalitzar-se el porta a qüestionar-se constantment la funcionalitat, passant per alt que les arrels que donen vida a una obra d’art vénen d’unes profunditats que ben sovint no controla ni l’artista mateix. És en aquesta malla soterrada que el gran estudiós Aby Warburg va mirar de descobrir, amb sensibilitat i voluntat científica, les relacions ocultes que enllacen entre si les obres d’art, tant les d’un mateix temps com aquelles que l’envà de la història ha separat. Doncs bé, l’orientació del treball prim i rigorós de l’estudiós alemany podem trobar-la, sintetitzada, en la sentència d’Octavio Paz “La poesia uneix allò que la història separa”. Enllaçades per una raó interna, no pas per semblances formals, les relacions que Warburg estableix són les d’un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles, flors, fruits, llavors, fred, sol, pluja i vent, tot travat en un nucli pel llenguatge estètic, no pas per les idees, que, de fet, mai són la veritable raó de l’art.
Ara que va assentant-se la polseguera mediàtica que la presentació de la col·lecció d’art modern del MNAC va aixecar, seria bo contrastar la visió warburguiana amb la nova proposta del museu, una proposta que realça les circumstàncies socialitzadores de les obres, si bé descurant-ne la raó estètica que les sosté o escenificant-la en excés. El discurs expositiu del professor Juan José Lahuerta pot resultar atractiu en una exposició temporal, però en una oferta museística té data anticipada de caducitat. Buidar un calaix de sastre damunt la taula és una feina saludable. Podem retrobar coses que havíem extraviat, petits tresors que cal conservar barrejats amb objectes que no serveixen de res. Però a l’hora de tornar a endreçar el calaix cal exigir al museu -aquest museu extraordinari que és el MNAC- que sàpiga destriar què és valuós i què no ho és. Que l’equip responsable no passi per alt que el que dóna permanència a una obra d’art no són pas les circumstàncies externes, les curiositats, sinó la saviesa -i en quin grau- que les obres enclouen. Tota obra d’art ho és, un monument de saviesa, un far que ajuda cada un dels qui la contemplen, una llum que no es pot definir amb una simple voluntat historicista, al marge de la dimensió poètica. L’art és més que sociologia, més que història, més que psicologia. És més que artisticitat; és a dir, més que enginy, que habilitat. La pintura, l’escultura són art quan no se sap què les fa irreductibles. És sobre aquest què inaferrable que Warburg va intentar d’escriure la seva història de l’art, confegir el seu calidoscòpic Atlas de projecció radicalment moderna. No “postmodernísticament”. Una història que, com la vida, és difícil de codificar acadèmicament.
Nabokov, en un pròleg que va escriure per a Els contes de Petersburg de Gógol diu, referint-se a l’argument del relat: “Resumint, doncs, el relat es desenvolupa així: bla, bla, bla, onada lírica; bla, bla, onada lírica; bla, bla, clímax fantàstic; bla, bla, bla, i tornada al caos d’on havia sortit tot plegat. En aquest altíssim nivell de l’art la literatura no consisteix a plànyer l’oprimit ni a maleir l’opressor. És una crida al fons secret de l’ànima humana, on les siluetes d’uns altres mons passen com ombres de naus silencioses i sense nom”. Cal deixar que les obres s’expressin, que tinguin prou espai vital perquè ho puguin fer sense que tot de discursos afegits les neutralitzin. Cal instir-hi sempre: l’art és un fenomen del llenguatge estètic, no de les idees!
He començat l’article citant Karl Kraus, i el tanco amb un altre aforisme seu: “Aquesta cursa carregada d’intencions a mig definir! I aquesta eterna distància entre les intencions i l’art! Esbufegant a la línia de la meta -i torna a la línia de sortida, on, per fi, un hom se sent de nou complet-”. Esperem que la línia de la meta ens meni a una línia de sortida més feliç.
