CaixaBankia, bona per als directius i per a l’Estat
CaixaBank ha fet saber als seus accionistes la intenció de fusionar-se amb Bankia a través d’un lacònic comunicat en què informa que es troba en negociacions amb aquesta entitat i que s’estan intercanviant informació per valorar l'operació. S’està a l’espera d’una decisió, prevista per al 13 de setembre, que donaria lloc al banc més gran del mercat espanyol.
De la informació que ha transcendit fins ara se n'han fet valoracions, sobretot dels riscos que comportaria la fusió. Les qüestions que més es repeteixen són l’accentuació de l’oligopoli bancari, la reducció de plantilles redundants, la pèrdua de poder dels clients (particulars i empreses), l’aprofundiment del risc sistèmic (too big to fail) i la pèrdua d’una oportunitat de crear una banca transnacional europea, entre d'altres.
No posaré en dubte la conveniència i l’oportunitat de la fusió, beneficiosa sobretot per als accionistes dels dos bancs (els mercats de capitals han rebut al notícia amb entusiasme) i un baló d’oxigen per a l'estat espanyol, que és el principal amo de Bankia. Tanmateix, per enriquir el debat sobre la qüestió, voldria fer algunes consideracions sobre tres aspectes: qui es fusiona, per què i les conseqüències amb perspectiva d’economia catalana.
A diferència de la resta de bancs, els dos que es fusionen són de propietaris com a mínim singulars en una economia capitalista com la nostra: CaixaBank té com a propietari majoritari i de referència una fundació bancària privada, hereva de la Fundació La Caixa (una institució sense ànim de lucre); Bankia és un banc majoritàriament de l’Estat després del rescat que en va fer el FROB. Que el primer banc espanyol estigui dominat per una fundació privada i per l’Estat (cap és dels empresaris) contrasta amb el perfil d’una economia tan capitalista com l’espanyola.
Lligat amb la singularitat de la propietat, a diferència de la resta de bancs, a CaixaBankia no manaran els accionistes del mercat obert de valors, sinó que seran els directius representants dels dos accionistes majoritaris: en el cas de CaixaBank, els que quedin de l’actual cúpula, encapçalada pel madrileny Gonzalo Gortázar i sobretot el màxim directiu de la Fundació, Isidre Fainé; i pel que fa a Bankia, els que quedin de l’equip directiu encapçalat pel basc Goirigolzarri, tots ells amb seu a Madrid. Repartiment de càrrecs, paracaigudes daurats per als descartats i alleujament de la càrrega de l’Estat.
No dubto que els executius indicats pensen en les entitats que dirigeixen (s’ha de créixer, a CaixaBank; s’ha de reduir d’una vegada la participació de l’Estat, a Bankia). Però com que també és humà que pensin en ells mateixos, i poden fer-ho controlant com controlen les decisions de les organitzacions singulars que representen, no està garantit que no estiguin avantposant els seus projectes personals, el seu prestigi, les seves ambicions personals, per sobre d’altres consideracions empresarials. I això està relacionat en algun grau, jo crec que considerable, amb el perquè del cas CaixaBankia. Els grans directius volen ser directius de coses cada vegada més grans, i això de vegades és un motor de creixement de les organitzacions, amb resultats no sempre exitosos.
Vist amb perspectiva econòmica catalana, l’atenció es focalitza en CaixaBank. Algunes veus temen que l’operació comportarà la pèrdua de musculatura financera de Catalunya, la pèrdua dels orígens de La Caixa, la consolidació bancària de Madrid, la pèrdua de l’obra social, l’espanyolització de la cúpula directiva, la fuga de l’equip directiu cap a Madrid, una influència més gran de la política espanyola en les decisions, etc. Tot això és cert, però no és cap novetat, ja fa temps que s'està produint. El que farà la fusió és, en tot cas, aprofundir-hi. Tot plegat serà un reflex més de l’aposta bancària espanyola que va iniciar fa molts anys Vilarasau, i que Fainé ha reblat. Si Francesc Moragas aixequés el cap, no se’n sabria avenir. Posats a créixer, és una llàstima que CaixaBank no hagi optat per fer-ho amb un banc complementari pròxim, com ara el Banc de Sabadell. Al seu dia es va intentar i no va sortir. Una llàstima.
En aquest context, que la Generalitat no estigués informada de l’operació és simptomàtic del nul grau de poder que es té en aquest àmbit i de la baixa consideració que mereix la institució, no ja per part del poder polític espanyol, sinó per part d’una direcció de CaixaBank cada vegada més desarrelada del país que la va crear. També una pena, però els negocis, això, ja ho tenen.