Mohamed Halhoul: “Un imam que volgués fer mal no viuria al Raval”

BarcelonaMohamed Halhoul va néixer a Tànger (el Marroc) fa 50 anys i va arribar a Barcelona l’any 1990. Està casat, té quatre fills, és llicenciat en lletres hispàniques i és el secretari general de la Federació del Consell Islàmic de Catalunya. Ell i el seu germà regenten dues botigues de roba i de mantes al carrer Sant Pau, molt a prop d’on es va produir l’atemptat de la Rambla el 17 d’agost. La tarda de l’atac van obrir les portes dels establiments perquè la gent s’hi pogués amagar. Ara, a l’aparador, hi tenen la placa de reconeixement que els va concedir l’Ajuntament de Barcelona. Ens rep a la seu de la Federació. Als prestatges del local de l’entitat hi ha diversos rètols amb textos de sures o capítols de l’Alcorà. On seiem n’hi ha una en que diu: “Demanem a Déu que ens protegeixi de les maldats, dels encanteris, de les enveges i de totes les criatures malèvoles”.

¿Aquella bona voluntat del “No tinc por” dels primers dies després dels atemptats s’ha mantingut?

Sí, les coses al barri no s’han posat més difícils. Els primers moments van ser de confusió, desesperació, impotència i tristor, i aquests sentiments ens han acompanyat tot aquest temps, però l’escalf civil, administratiu, institucional i l’actuació molt intensa de les comunitats musulmanes del barri per rebutjar l’atemptat van ajudar molt. El “No tinc por” a nosaltres també ens ha servit d’impuls per dir que tampoc tenim por i que també formem part d’aquesta ciutadania.

¿No vau tenir boicots a les vostres botigues ni ningú us va trencar algun vidre?

En absolut. El meu germà té la seva botiga al carrer Sant Pau, a dos minuts mateix del Pla de l’Os. Aquella tarda va fer entrar gent que corria, va baixar aigua, va donar cadires, va fer el que va poder. La meva filla va sortir a la nit a cantar a la Rambla mateix.

Al Raval hi ha sis mesquites. ¿Us heu trobat mirant-vos els vostres imams amb uns altres ulls, després dels atemptats?

Els imams, per tradició d’aquest barri, són personatges bastant pròxims a les seves comunitats. També ells estan alerta. Ells mateixos tenen por. Es mira amb lupa de quina manera donen un servei professional d’assistència religiosa i direcció de les oracions, del sermó, educació, mediació entre veïns i membres de la comunitat. També se senten observats, en el punt de mira. Això fa que aquest tipus d’imams com el que va arribar a Ripoll busquin llocs no tan visibles com el Raval. El que vol fer el mal no vindrà aquí. Aquí són participatius, coneguts pels veïns, la comunitat, els òrgans de seguretat del país. I fan vida normal amb tota la ciutadania.

Vostè té quatre fills, d’entre 21 i 15anys. ¿Va parlar dels atemptats amb ells?

Sí. Hem tingut moltes discussions sanes a la família. “Per què passen aquestes coses?” és la pregunta que es fan els joves, però ni als meus fills, ni a casa meva ni a la meva comunitat mai s’ha justificat el terror. A vegades les injustícies mundials ens criden l’atenció, igual que el terrorisme. El valor que tenim nosaltres com a pares, ciutadans, famílies, és el valor de trobar el perquè d’aquestes injustícies.

Què és el que més amoïna del món occidental a una comunitat musulmana com la del Raval?

Per començar, el mateix que a tothom: la feina, la crisi, l’educació dels fills, el lloguer, la gentrificació del barri i ara el tema de les drogues. La comunitat té afegides realitats com els espais de culte, que tenen poca capacitat. Hem de fer malabarismes per adequar l’entrada i sortida de gent als oratoris perquè no molestin els veïns i comerços adjacents, i esperem solucions del districte.

¿A vegades això pot ser una mica humiliant?

No crec que sigui humiliant. La paraula humiliació és molt forta. Assisteixo a les pregàries i sermons diaris de les comunitats i mai es parla d’humiliació, ni marginació, ni racisme. La gent pregunta per què no podem buscar solucions a aquest tema.

“Ara no animaria algú de Tànger a venir a l’aventura a Barcelona”

Caminem pel carrer Sant Pau fins a la Rambla i ens aturem al mosaic de Miró. Hi ha una patrulla dels Mossos i dos agents amb armilla antibales van amunt i avall. Posa la pell de gallina pensar que aquí va quedar aturada la furgoneta. “Els primers dies, amb totes aquelles flors a terra, quan en parlava se’m trencava la veu”, admet. Li pregunto quina fama té Barcelona per a les comunitats musulmanes d’Europa. Diu que “té bona fama”. “La gent pot guanyar-s’hi la vida, però l’immigrant vol tenir més capacitat econòmica per tornar al seu país. A Barcelona hi ha feina, però no per fer-te de classe mitjana”, afegeix. Això també passa a Amsterdam, París o Londres, ciutats “amb un nivell de vida més alt”. “Si una persona de Tànger em digués que vol venir a Barcelona, li diria que ara és més difícil, no l’animaria a anar a l’aventura. Tant per les lleis com per la crisi, encara no hi ha la remuntada que s’esperava. Però si té formació, per què no?”, conclou.