Moldàvia no esvaeix les penombres
PeriodistaUn dels danys col·laterals del conflicte d’Ucraïna són les ombres i penombres que projecta sobre el de Moldàvia, que s’arrossega des de l’ensorrament de la Unió Soviètica. Considerat el país més pobre d’Europa -al costat d’Albània i de Kosovo-, Moldàvia va haver d’entomar el 14 de novembre passat una resolució del Parlament Europeu declarant-la “un estat capturat pels interessos oligàrquics”. A més de pobre, doncs, és un dels països més penetrats per la corrupció. La declaració dels diputats d’Estrasburg va en la mateixa línia del veredicte emès fa deu anys pel think tank Global Trends 2025, que va penjar a Moldàvia l’etiqueta de prototip d’estat mafiós de l’Europa de l’Est. Un estigma compartit, un cop més, amb Kosovo. Territorialment, una meitat de moldaus s’aferren als seus orígens romanesos i prooccidentals -la vella Bessaràbia-, mentre que l’altra meitat mira cap a Moscou. Ara mateix la divisió es visualitza amb Pavel Filip, un primer ministre liberal i pro-UE que cohabita amb el president de la república, Igor Dodon, socialcomunista i pro-rus. Una cohabitació que es podria mantenir o bé capgirar amb les eleccions parlamentàries del 24 de febrer, d’aquí dos mesos.
A més de la divisió política, social, cultural i lingüística, Moldàvia arrossega les motxilles territorials de Transnístria i de Gagaúsia, dues regions que no volen ni sentir a parlar de la Unió Europea, que se separarien de l’estat moldau gustosament i s’integrarien a la Unió Econòmica Euroasiàtica que patrocina el Kremlin. Els dos territoris han fet referèndums unilaterals d’autodeterminació, i en tots dos casos més del 95% de la població ha optat per llançar-se als braços de la mare Rússia. En el cas de Transnístria els percentatges estructurals són en si mateixos un desafiament per a l’estabilitat de l’estat moldau: Transnístria representa el 12% del territori, el 17% de la població i el 35% del PIB. Amb un panorama així de complex, fracturat i fragmentat, amb dues identitats coexistint en clau ètnica més que no pas cívica, cal preguntar-se si Moldàvia té cap futur sense la protecció europea. Una UE en crisi i vigilada per un règim com el de Putin, disposat a no cedir ni un pam del que considera que és el seu espai estratègic.
A finals d’agost del 2008, arran de l’atac rus contra Geòrgia per controlar els territoris d’Ossètia del Sud i d’Abkhàzia, el ministre d’Exteriors francès, Bernard Kouchner, va alertar sobre els objectius expansionistes de Putin, i el seu homòleg rus Serguei Lavrov el va acusar de tenir una “imaginació febrosa”. Però els presagis de Kouchner no eren deliris, com s’ha comprovat amb l’annexió de Crimea i l’ocupació del Donbass. I ara són el ministre d’Exteriors suec, Carl Bildt, i l’analista en cap de l’Institut d’Estudis de Seguretat de la UE, Nicu Popescu, els que llancen l’alerta arran de l’incident russo-ucraïnès al mar d’Azov: bloquejar l’estret de Kertx pot suposar estroncar el comerç d’Ucraïna amb el Pròxim Orient, amb el qual Kíev té més vincles comercials que no pas Moscou.
I Bild i Popescu demanen la intervenció decidida de l’OSCE en el conflicte i repeteixen les paraules de Kouchner de fa deu anys: compte amb Crimea, amb Ucraïna i també amb Moldàvia. El que pugui passar les pròximes setmanes entre Kíev i Moscou influirà Moldàvia quan es posin les urnes el 24 de febrer.