‘Momentum’ i cares d’odi

A l’entrevista que li va fer la directora del diari, Esther Vera, l’encara consellera de la Presidència i ja semialcaldable per Barcelona, Elsa Artadi, deia que voldria un momentum que fos “constructiu, com ho va ser l’1-O”. Entenem per momentum un eventual moment polític que fos favorable per implementar la República (expressió espantosa, si se’m permet). I entenem en les paraules d’Artadi una autocrítica velada: els dies 1 i 3 d’octubre, i durant els anys anteriors, l’independentisme català va ser propositiu i oferia una proposta il·lusionant -una República per estrenar, que protegís i aprofundís en els drets dels ciutadans-, enfront d’un estat caduc i autoritari que constreny aquests mateixos drets. Ara, per contra, l’independentisme es troba en un moment reactiu, i això vol dir que ha perdut la iniciativa i l’ha cedit al nacionalisme espanyol d’ultradreta, que és qui marca la pauta. El cas més dramàtic d’aquesta situació és el del president Quim Torra, enfangat doblement en la retòrica dels llaços i la idea absurda de la “neutralitat” política, i també en la retòrica de l’independentisme solemne que ell mateix ha ajudat a propiciar, i que el du a intentar convèncer uns CDR que li demanen la dimissió que ell és president però també “poble”.

Si un descendeix a desmentir Ciutadans, PP i Vox des dels seus propis arguments hi queda envescat sense remei: perquè no són arguments, són mentides, i com més un hi debat, més s’hi enfonsa i s’hi ofega. Són, a més, mentides adaptatives, que es modelen sobre la marxa a conveniència de qui les esgrimeix. En vam tenir un exemple clar la setmana passada al judici de l’1-O, amb les declaracions dels guàrdies civils: deixant de banda el seu component pintoresc i inevitablement còmic, el fet evident que declaraven al dictat (fins al punt que la fiscal Consuelo Madrigal anticipava en veu baixa les respostes d’un dels testimonis, com qui segueix una cançó, perquè sabia textualment què dirien) posa de manifest que, per molta solemnitat que se li doni en la posada en escena, aquest judici és també una mentida, una mentida d’estat al servei del nacionalisme espanyol. I la insistència dels agents en les “cares d’odi” que segons ells els van intimidar com mai abans en la seva vida professional, no és gratuïta. Les paraules, aquí, són menys innocents que mai. Un dels guàrdies civils va parlar de “terror”: però el terror, en llenguatge criminològic, és un terme reservat a situacions com la matança d’Hipercor o els atemptats de l’11-M. De la mateixa manera, l’odi no és tan sols una emoció, sinó un delicte que, a Espanya, ha estat tergiversat en el seu significat fins a convertir-lo en sinònim de catalans en una manifestació, de dones mobilitzades el 8 de març o d’immigrants intentant saltar la tanca de Melilla. Mentrestant, qui vulgui veure cares o paraules no sé si d’odi però segur que d’un menyspreu i una agressivitat insòlites que segueixi les declaracions d’Inés Arrimadas, que ara a més ha d’apujar el volum per competir amb Cayetana Álvarez de Toledo.