Un món 10
S'HA ACABAT l'any i per no perdre el costum ens hem posat a fer llistes. Els esdeveniments més destacats, els concerts, les pel·lícules, els gols de l'any. Cada publicació s'ha posat a fer la seva llista de discos escollits. Precisament demà l'ARA publicarà una llista amb les 10 millors cançons d'amor del nou pop català. ¿Per quan la llista amb les 10 millors cançons de protesta del nou mil·leni? Potser encara haurem d'esperar 10 anys més.
"J'ÉCOUTE uniquement les chansons d'amour. Parce qu'elles disent la verité. Plus elles son bêtes, plus elles son vraies. Que disent-elles? Je t'aime, ta- ta-ta... " (Només escolto cançons d'amor. Perquè diuen la veritat. Com més tontes, mes certes són. Què diuen? T'estimo, ta-ta-ta...) Pensant en aquestes paraules de Fanny Ardant a la pel·lícula de Truffaut La femme d'à côté , m'adono que difícil que és fer una cançó d'amor i no sentir-se ridícul. A més, quan l'amor funciona altra feina tens que fer cançons. Potser per això, tot i les grans cançons d'amor, la majoria se centren més en les ferides del desamor -com Angie , dels Stones-, o són pures declaracions d'amor -com I wanna love you , de Bob Marley-, o remeis mestres per al cor i per a la vida -com All you need is love , dels Beatles-. A l'hora de votar la llista de l'ARA he d'escollir entre els diferents tipus d'amor i de cançó. Compto fins a deu... i després de descartar el cim de l'amor amb Estiu , dels Ü_ma, em quedo amb el desamor de Pau Vallvé en un dels seus treballs signats com a Estanislau Verdet.
"M'AGRADARIA SER UN LÈMUR, que no sé com són. I no pensar en tu. Tu podries ser un MP3 per no ocupar tant lloc en el meu cor..." No us la perdeu. Ni tampoc la versió que en fa The New Raemon.
10 CLÀSSICS en un any i sis dies és el que hauran jugat el Barça i el Madrid després dels dos partits de Copa. Passi el que passi, el balanç és clar. El Barça de Pep Guardiola encara no ha perdut al Bernabéu i alguna de les escenes més dures per als blancs ha estat il·lustrada encara per la imatge de Gerard Piqué amb la mà estesa, fent la famosa maneta .
DECÀLEG Sembla que l'home s'ha organitzat al voltant del número 10 pel fet de tenir dues manetes. O sigui, de tenir cinc dits a cada mà. A partir d'aquí ja van venir els deu manaments i les deu plagues de Déu. I el decàleg del jutge, la dona 10 o els deu millors de l'ATP. I m'imagino que fins i tot el deute.
"10 POMETES TÉ EL POMER..." Quan érem nens no hi havia orgull més gran que tornar a casa amb un 10 a l'examen, i si era a finals de curs encara més. La meva germana els va donar més alegries que jo en aquest sentit. Tot i això no vam deixar de fer tots dos classes de repàs cada estiu a l'Acadèmia Coquart fins que no vaig fer 10 anys. Quan les notes baixaven per sota del 6, el que queien no eren precisament pometes.
LES 10 NOTÍCIES La cara d'aquest any que s'ha acabat no és la del final de Bin Laden o de Steve Jobs. Tampoc la cara de sorpresa d'Iñaki Urdangarin ni la de Gadaffi. No és la de Julian Assange ni la del Bigotes. Tampoc la de Pep Guardiola ni la de Leo Messi, i menys les de Mourinho o CR7. Ni la de Murdoch ni la de DSK. Ni tan sols la de Merkel al costat de la de Sarkozy. Ni és una cara que guanya com les de Mas, Trias, Cameron o Rajoy. Ni perd com les de Zapatero, Berlusconi, Brown, Chacón, Montilla o Hereu. Tampoc no és la de Jaume Cabré ni la de Màrius Serra. Ni la d'Agustí Villaronga, ni la d'Albert Espinosa. Ni la de Núria Feliu o la de Sílvia Perez Cruz.
La cara del 2011 ha estat diària i permanent. No ha parat de créixer tots els dies de l'any i ha donat cabuda a qualsevol de les altres cares que he anomenat i a moltes més. És virtual però també es pot tocar. Algun dia també farà 10 anys i ho celebrarem. Cada matí d'aquest primer any he tingut un motiu per somriure quan he mirat la seva cara. La portada de l'ARA.
