CRÍTICA DE TV

Antena 3 desactiva 'Joc de cartes'

i Mònica Planas
06/11/2020
2 min

Antena 3 ha estrenat un format molt boig que ha desbancat Joc de cartes del seu liderat d’audiència dels dimecres. Per primera vegada, el concurs gastronòmic no va guanyar a Catalunya. Si normalment té una quota de pantalla al voltant del 21%, aquesta setmana ha caigut quatre punts per culpa de l’emissió d’un altre concurs de característiques frenètiques que ja ha arrasat en disset països d’arreu del món. A Catalunya va arreplegar 428.000 espectadors i un 22,5% de quota. A Espanya va seduir més de 3.740.000 espectadors. Un 27,4% de quota, que és una barbaritat. La millor estrena de l’àmbit de l’entreteniment dels últims vuit anys a Espanya. És Mask singer: adivina quién canta, una competició de famosos cantant amb un misteri afegit: no sabem qui són. Les celebritats actuen a l’escenari amb les veus distorsionades i vestits amb una disfressa completa, que els tapa de cap a peus. Només hi ha l’ajuda d’uns vídeos molt folls de pistes horroroses. En cada programa hi participen sis famosos que el presentador, Arturo Valls, assegura que són de primeríssim nivell: esportistes d’elit, polítics, periodistes, artistes i actors internacionals. Dalt de l’escenari es transformen en un pop, un lleó, un marcià, un unicorn, un gira-sol... i competeixen de dos en dos fins a quedar tres finalistes. Paral·lelament, un grup d’investigadors (José Mota, Malú i Los Javis) van jugant com si fossin espectadors fins que el públic decideix quin personatge revelarà la seva identitat.

En temps de pandèmia arriba un concurs a la televisió on els concursants han de dur una gran màscara que els cobreixi tot el cap. Tota la prèvia per transportar els famosos fins a la televisió sembla un protocol per combatre el virus. La finalitat no és aquesta però el procés d’aïllament del participant ens remet inevitablement a les estratègies per evitar el contagi. La dinàmica del joc és familiar i molt simple. De tan simple podríem dir que és una bestiesa. Tot es basa en el suspens al voltant de la identitat dels famosos.

La realització, el muntatge i la posada en escena són excepcionals. És un format molt treballat per construir una gran bogeria. Un plató espectacular a l’estil del de Tu cara me suena, un vestuari eixelebrat i un ritme trepidant en l’edició que contagien l’esverament a l’audiència. A diferència d’altres talent shows, aquí l’emoció i l’esforç no hi pinten res. El que compta és l’excitació col·lectiva. Insereixen rostres de sorpresa i èxtasi del públic com si tothom s'ho passés bomba. És una tonteria que la televisió s’encarrega de multiplicar i exagerar. És una celebració de llum, color, crits i sorpreses vibrant. Un embolcall sobredimensionat, amb alguna cosa de deliri visual, potser per l’origen sud-coreà del format, que li dona trets de karaoke passat de rosca. Un xou visualment narcòtic que obnubila l’espectador per mantenir-lo enganxat davant la pantalla. Pura drogoaddicció televisiva en temps de crisi.

stats