Chicote al Far West
Dijous al vespre Pesadilla en la cocina va tornar a La Sexta, el programa on el cuiner Alberto Chicote visita restaurants fastigosos d’Espanya en situació de crisi amb la intenció de millorar el seu servei i salvar l’establiment. El programa és una farsa insostenible en què el restaurant i la gastronomia són el menys important. Chicote s’ha convertit en una mena de comodí per a Atresmedia que garanteix l’espectacle amb ADN ibèric. És el típic masclet que fingeix un cert sentit comú però escridassa des de l’impuls testosterònic.
El restaurant de dijous, el Mosto Tejero, de Jerez de la Frontera, era un lloc fastigós regentat per un gandul, sense clientela, amb cambrers que tenen un os a l’esquena i un grup de dones a la cuina superades pels crits i la presència de les càmeres. La cuina no podria passar una inspecció sanitària i el menjar podria fer emmalaltir qualsevol que el tastés. Els treballadors s’insultaven entre ells, es faltaven al respecte i s’acusaven els uns als altres, com és habitual.
Els protagonistes van acabar barallant-se darrere la barra del bar i amb el presentador separant-los com si fos el Far West, en una mena de posada en escena penosa però estudiada per garantir la repercussió mediàtica del retorn de la temporada, en un programa en què salta a la vista que tot està induït i teatralitzat i el presentador actua de domador sobreactuat.
El reality passa per quatre etapes diferents. La primera, de presentació, serveix per presentar el local detestable, els personatges lamentables i el menjar vomitiu. La segona fase comença a partir del moment que Chicote entra a la cuina i provoca la crisi. Ensenya la merda que s’acumula al local i reparteix responsabilitats, de manera que sembra un conflicte entre personatges que els responsables del programa s’encarreguen d’exagerar. La tercera etapa és la de l’esclat del drama. Els protagonistes s’enfonsen, ploren i es força una situació emocional. És la fase en què ens fan creure que tothom d’aquell restaurant mereix una nova oportunitat. La quarta etapa és la del renaixement. Hi ha una el·lipsi i de cop descobrim el presumpte canvi d’imatge del restaurant: canvien la decoració i disfressen el personal amb uniformes de treball adequats. La cuina no ens la tornen a ensenyar perquè, òbviament, és impossible que ni el programa ni el restaurant assumeixin la despesa econòmica real que caldria perquè allò compleixi uns requisits normatius mínims. Es produeix una mena de catarsi en què el restaurant aparenta entrar en una nova etapa feliç de prosperitat. Els protagonistes semblen motivats per la feina i ens mostren una postal idealitzada impossible de creure. Aquest dijous, les dones que constantment eren escridassades i explotades a la cuina mentre els homes no fotien ni brot fins i tot semblaven contentes i esperançades. Fins que devien desaparèixer les càmeres de La Sexta. Amb una mà de pintura a la façana del local, a hores d’ara aquelles dones deuen continuar fent l’escarràs entre crits en una cuina plena de merda mentre els ganduls es prenen copes de vi a la barra del bar redecorat.
