El combat que va revolucionar la televisió

PeriodistaAbans dels anys 70, la televisió per cable era irrellevant. No va ser fins al 8 de novembre del 1972, amb l’emissió del senyal de la cadena de pagament Home Box Office (la HBO) que la idea de pagar per veure va començar a tenir sentit. En un primer moment la HBO oferia continguts alternatius als canals comercials sense la pressió d’obtenir grans xifres d’audiència. El que volien era diferenciar-se en la programació perquè la gent sentís una motivació especial per abonar-s’hi. Programes de música tradicional, televisió experimental, imatges documentals, retransmissions de monòlegs d’humor interpretats en directe des d’algun teatre i el que els funcionava millor: pel·lícules i sèries sense censura en les escenes de sexe o nus. Com que no utilitzaven l’espectre públic, no se’ls podien regular els continguts. L’1 d’octubre del 1975 van fer una aposta insòlita: van retransmetre en directe 'The Thrilla in Manila', el tercer i últim combat entre Muhammad Alí i Joe Frazier pel Campionat Mundial de Pesos Pesants que se celebrava a les Filipines. Aquella vetllada de boxa va canviar radicalment l’evolució de la HBO. La cadena va passar de tenir desenes de milers d’abonats a tenir milions d’espectadors. I això va suposar un punt d’inflexió en la història de la televisió per cable.

Uns anys més tard Bill Rasmussen, un jugador frustrat de beisbol, va tenir una idea que revolucionaria la televisió esportiva. En aquell moment, els continguts esportius estaven en mans de les tres grans cadenes comercials: la CBS, l’ABC i la NBC. Rasmussen va néixer el 1932 a Chicago, va anar a la universitat i va formar part de les Forces Aèries Americanes. Més tard, va treballar en diferents cadenes locals de televisió com a cap d’esports i cap d’informatius, fins que es va convertir en el director de comunicació dels New England Whalers d’hoquei gel. Tres anys més tard, el van acomiadar i Rasmussen va haver de trobar una nova sortida professional. Va pensar que potser podia convertir en negoci la retransmissió de tots els partits locals de beisbol que tant li agradaven. Es va informar de com funcionava la televisió per cable i va descobrir que, per una mòdica quantitat, no només podia emetre via satèl·lit per a l’estat de Connecticut sinó per a tot el país. Era obvi que en aquell moment no tenia diners per pagar els drets de les principals lligues de beisbol i futbol americà. Però sí que en tenia per pagar els dels esports més minoritaris. Rasmussen va batejar la seva cadena de pagament com a Entertainment and Sports Programming Network, l'ESPN, i el 7 de desembre del 1979 van començar les emissions en directe de tot tipus de disciplines i competicions: golf, lluita lliure, hoquei gel, atletisme... “Des d’aquest estudi, en els pròxims mesos, els transmetrem el pols de l’esport no només del país sinó d’arreu del món”, deia el presentador del programa 'SportsCenter'. Era l’inici d’un dels èxits mediàtics més grans de tots els temps.