Cristina Pardo, malament, fatal o pitjor?
Diumenge a la tarda La Sexta emetia com és habitual l’espai Liarla Pardo, que presenta la periodista Cristina Pardo. Per als que no hagin vist mai el programa, és una mena de magazín que combina espais divulgatius i altres de més distesos amb tertúlia d’actualitat i entrevistes. Durant l’emissió, centrada bàsicament al voltant del coronavirus, va connectar amb el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, després que hi hagués hagut la reunió a través de videoconferència de tots els presidents autonòmics amb Pedro Sánchez. Després de tres o quatre preguntes, Pardo li va preguntar sobre l’actitud dels diferents presidents en aquestes trobades virtuals, i va voler ser més precisa: “Sé que habrá tiempo para analizar el comportamiento político de cada uno, me gustaría que valorara, si quiere de manera sibilina, yo no sé, o como usted quiera, el comportamiento que está teniendo el presidente de la Generalitat, Quim Torra. ¿A usted le sorprende o ya no le sorprende nada? ¿Le parece mal, fatal... o peor?”
La pregunta té delicte en dos aspectes. El primer, que resulta insòlit que periodísticament es demani a un entrevistat que respongui a una pregunta “sibil·linament”, és a dir, de manera subtil i enigmàtica, quan el que hauria de voler tot professional de la informació és una resposta clara. En tot cas, és insòlit també que un periodista proposi amb quina animositat concreta el convidat ha de donar la resposta, predisposant-lo a una actitud misteriosa que denoti cert malestar. I en segon lloc resulta escandalosa la manera tendenciosa com la presentadora formula la pregunta, donant fins a cinc opcions, en què qualsevol possibilitat és negativa. García-Page no va entrar al joc. Va destacar l’ambient constructiu i cordial de tots els presidents i va valorar la sensatesa de les aportacions del president català. Fins i tot les va presentar com a assumibles en cas d’haver d’extremar mesures i va deixar molt clar a la periodista que el que proposava Torra no obeïa a discussions ideològiques i que en cap cas les propostes de Torra “tienen que identificarse con ámbitos territoriales de alcance político”. El president de Castella-la Manxa va recordar, finalment, l’actitud constructiva i solidària de totes les comunitats. Pardo ho va acabar amb un ràpid “Gracias y hasta luego” veient que García-Page no entrava al joc de la lletania que, des de fa dies, s’ha anat repetint a Al rojo vivo carregant contra Torra.
L’enginy i la capacitat d’incisió de Cristina Pardo han acabat degenerant, potser per abús d’aquestes virtuts o per un excés de confiança, en una barroeria argumental molt tendenciosa. Ella hi participa de la mateixa manera que exigia al seu convidat: sibil·linament. I encara que a ella potser li sembli un bon recurs, acaba desembocant en un biaix informatiu i ideològic que, tot sigui dit, no només ja no ens sorprèn sinó que, periodísticament, si hem de triar entre malament, fatal o pitjor, l’opció és clara: pitjor.
