David Verdaguer, sense tabús

Històricament, quan la televisió ha fet servir el concepte tabú per avalar la gosadia dels seus continguts, normalment el resultat ha sigut o decebedor o sensacionalista. Dimecres en prime time TV3 va estrenar Tabús i el títol, per tant, generava reticències d’entrada, fins i tot amb la promoció que vèiem des de fa setmanes. Tabús és l’adaptació d’un exitós format belga en què el presentador, en aquest cas l’actor David Verdaguer, conviu en una casa amb quatre persones que comparteixen alguna circumstància vital que els comporta una situació de desavantatge social. En el primer capítol es tractava de quatre persones invidents. Durant la convivència, el programa mostra les entrevistes que Verdaguer manté amb tots ells a nivell grupal o individualment. Aquestes escenes es van entrellaçant amb la part més irreverent del programa: un monòleg humorístic de Verdaguer davant d’un públic que comparteix la mateixa circumstància en què se’n fot, amb més o menys fortuna, de la seva condició. És, per tant, un relat políticament incorrecte que, tot i així, sembla ben acceptat pels espectadors de la sala. Cal tenir clar que el que fa Tabús és establir un pacte tàcit amb els participants: ells saben les normes del joc televisiu i l’accepten i, per tant, l’audiència des de casa també admet aquell humor. Entén que és una situació controlada en el marc d’un laboratori televisiu. Només aquest acord entre presentador i les seves víctimes propiciatòries és el que permet que el monòleg es pugui tolerar. En cap altre cas, aquestes conyetes serien acceptables.

Dit això, el programa aconsegueix un equilibri interessant entre el risc i la humanitat. Entre la història personal i la dignitat. Entre el sentit de la naturalitat i la prudència. El càsting dels testimonis, en aquest cas en Pep, la Mercedes, la Maria i en Gabriel era boníssim. I en David Verdaguer té, en la convivència, una actitud excel·lent, sobretot perquè sap estar més pendent dels convidats que del fet televisiu en ell mateix. Les entrevistes són claus. Verdaguer es limita a preguntar sobre les conseqüències més directes de la ceguesa en la seva vida quotidiana però en cap moment furga en les seves vides, explora terrenys emocionals dramàtics o converteix les converses en transcendents. L’espontaneïtat i assertivitat dels testimonis hi ajudava molt. I era un encert mostrar-los sovint interactuant i conversant sobre altres temes més enllà de la ceguesa, que era el que els havia portat fins allà. El programa mostra la seva sensibilitat en activitats alternatives: la ceràmica, la música, la resiliència vital... I mostra les seves dificultats d’una manera tangencial, sense posar-hi la lupa. A nivell de realització i fotografia, el programa és bonic. En els crèdits finals firmaven fins a onze guionistes i tres redactores, una dada que demostra fins a quin punt hi ha la voluntat de crear un contingut molt estudiat i acurat. Ara bé, serà l’evolució de tots els capítols el que permetrà esbrinar quins son els tabús, no tant socials com del mateix humor a l’hora d’explorar els seus límits.