CRÍTICA TV

'El foraster', a l’espanyola

i Mònica Planas
21/05/2018
2 min

Divendres TVE va estrenar la versió ibèrica d’'El foraster', que fa anys que triomfa a TV3. L’acollida de l’audiència a nivell estatal d’'El paisano' també ha sigut exitosa. Sense cap mena de dubte, el programa manté el segell identitari del format original. És obra de la mateixa productora (Brutal Media) i, per tant, han mantingut l’essència, l’estructura i la dinàmica. Això es fa evident, sobretot, en la realització i la cura per la fotografia. La qualitat a nivell d’imatge, la intensitat de color i l’estètica que hereta 'El paisano' no és habitual a TVE. Per descomptat, s’ha mantingut la 'pick-up' taronja (amb un altre model) com a símbol de l’esperit aventurer del programa.

L'actor Pablo Chiapella (l’Amador de 'La que se avecina') és qui fa de Quim Masferrer. I aquí és on notem la primera gran diferència en el to. Mentre que Masferrer ha mantingut sempre l’actitud ultramotivada, una avidesa desfermada per establir la connexió, Chiapella té un aire més passota, un pèl més desmenjat, més propi del col·leguisme enrotllat del tarannà del mascle ibèric. Si li diuen que provi uns esquís amb rodes, Chiapella és més del "nah!" inicial per, després, acabar sucumbint-hi. Si Masferrer era el bon jan hiperactiu i intens, Chiapella és el paio simpaticot que podries trobar-te a la barra d’un bar.

Chiapella no té l’actitud tan invasiva de Masferrer. Però en el cas d’'El paisano' les trobades amb la gent local es noten més induïdes i preparades que en el cas d’'El foraster', que aconsegueixen que semblin més casuals. Que tot just baixar del cotxe, al poble de Burgui, ensopegués amb un home circulant pel carrer amb uns esquís amb rodes ja permetia intuir certa posada en escena per crear espectacle.

Un altre element que es repeteix és el pas de l’humor a l’emoció. Que la gent del poble expliqui desgràcies és un altre punt en comú dels dos programes (i un dels factors essencials del seu èxit). Ara bé, Chiapella no explota tan bé a nivell televisiu aquests instants. Mentre que Masferrer sap sucar-hi pa, allargar el silencis, exagerar l’emoció i forçar amb avidesa que l’espectador s’encomani de la sensació, Chiapella es queda més garratibat i només sap fer referència als pèls de punta. Ara bé, el dolor dels pobres avis parlant dels seus fills morts asseguts en un pedrís commocionava l’audiència, sobretot per com la seva senzillesa els havia resignat a unes circumstàncies que, explicades, clamaven al cel de tan estranyes.

En el monòleg davant del poble, Chiapella té el to més pausat de l’humor de tamboret i micròfon. El presentador, però, semblava esgotat des de l’inici.

Segurament, la diferència més singular és el títol. Mentre que en català Masferrer rep el nom de ‘foraster’ (la persona que és en una localitat que no és la seva), Chiapella passa a ser, en la versió espanyola, el 'paisano’ (algú que és del mateix poble). Potser en aquesta subtil diferència hi ha alguna cosa que delata la diferència de tarannàs a l’hora de córrer món.

stats