Emborratxats d’intensitat dramàtica
Dijous al vespre, TV3 retransmetia l’acte institucional de la Diada, que aquest any es caracteritzava per l’absència de públic a causa de la pandèmia. Per tant, formalment es deixava de concebre com un esdeveniment per als assistents i es dissenyava per ser seguit a través de la pantalla. Convertir-ho en espectacle televisiu era complex: per una banda s’havia de garantir la solemnitat institucional i els rituals protocol·laris tradicionals, però, per l'altra, havia de mantenir un fil conductor atractiu per fer-ho interessant per als que s’ho miraven des de casa. Val a dir que utilitzar el Palau de la Generalitat com a plató és un luxe que assegura un embolcall elegant als continguts.
L’acte arrencava amb el president Torra passant revista a la Guàrdia d’Honor dels Mossos i la hissada de bandera. En aquest punt hem de dir que l’obligada indumentària de les mascaretes donava a l’acte un to inquietant i un pèl sinistre, ja que destil·lava subtilment el clima de celebració d’un ritual satànic o d’alguna escena tipus Eyes wide shut. L’estudiadíssim moviment de càmera desplaçant-se entre els protagonistes proporcionava un punt de vista molt més proper i insòlit del que és habitual. L’acurada realització feia que l’acte adquirís una dimensió més cinematogràfica i no pas tan teatral. Amb la interpretació d'El cant de la senyera l’espectacle va fer-se més càlid. La majestuositat va guanyar en grandiloqüència, èpica i emotivitat. La gran virtut de Lluís Danés, el director de l’acte, és la seva habilitat per combinar gèneres i llenguatges. Televisivament, l’espectacle era un diàleg entre arquitectura, arts escèniques, literatura i música perquè en resultessin una consecució d’homenatges: als treballadors que durant el covid han estat a primera línia, a les víctimes de la pandèmia, a la Terra i la sostenibilitat del planeta, i als presos i exiliats i a la pàtria. Va ser especialment emotiva la versió musical del poema d’Espriu He mirat aquesta terra amb Lídia Pujol i el cor In Crescendo, tot i que, en algun moment, un excés d’afectació feia que la sensibilitat agafés aires de teatralitat sentimental. El rol d’Ivan Benet com a narrador estava ben dosificat, però l’escenografia del piano de cua tapat amb el llençol, l’enorme làmpara de cristall, el llit desfet i l’acròbata penjant, tot enmig d’una boira tènue, feia que el muntatge ens transportés a l’estètica d’un videoclip de Bonnie Tyler dels anys vuitanta. L’aparició de la Suu en primer pla va provocar un petit ensurt. Els espectadors, com els gossos de Pavlov, vam preparar les orelles per escoltar la tornada del “paparà-paparà” de la cançó de l’estiu, però, per sort, tot va quedar amb el Pare de Serrat. Potser la projecció final del sardanista convertit en holograma ja va fer patir massa. És bonic veure el domini de Danés a l’hora d’unir tantes estètiques i disciplines artístiques i mediàtiques, la imaginació que té per trencar convencions i atorgar modernitat a uns formalismes antics, però aquesta vegada, en alguns moments, et podies sentir emborratxat de tanta intensitat dramàtica i de tant esteticisme efectista.
