04/02/2019

Évole retrata Nicolás Maduro

Diumenge el 'Salvados' (La Sexta) va oferir, en el moment just, l’entrevista que tothom hauria volgut: la de Nicolás Maduro, president de Veneçuela.

L’entrevista va tenir una prèvia teatralment melodramàtica per part del mateix programa. No és la primera vegada que el 'Salvados' explota aquest recurs. Des de les xarxes socials, van donar repercussió a les ridícules crítiques rebudes per fer l’entrevista adoptant una actitud victimista com a estratègia de promoció del programa. Una vegada més, tant La Sexta com 'Salvados' gestionen de meravella el dramatisme per enarborar la bandera del periodisme a contracorrent que tant els agrada agitar. Si a això hi sumem l’èpica afegida de treballar a contrarellotge, la promoció va ser perfecta. Tant com l’execució del programa.

'Salvados' va començar a l’interior del mateix cotxe de Maduro, cosa que evidenciava la meritòria proximitat amb el polític. L’entrevista que Évole li va fer l’octubre del 2017 va servir perquè els tornessin a obrir la porta. L’entradeta del programa resumia, en pocs segons, la convulsió social i l’estat d’ànim dels veneçolans.

Cargando
No hay anuncios

De seguida es va fer interessant comparar aquesta entrevista amb la de fa un any i mig. En l’anterior, Maduro vestia la camisa guerrera de connotació militar. Aquesta vegada duia camisa i americana, d’aparença més democràtica. L’anterior tenia una il·luminació una mica lúgubre amb les siluetes d’uns guardaespatlles de fons que controlaven. Aquesta vegada se’ls va predeterminar un set diàfan i lluminós que al·ludia a una certa transparència. Amb tot, és difícil amagar el tarannà davant la càmera quan s’és un dictador.

Diumenge vam veure com Maduro tenia tendència a mirar directament a càmera i intentar defugir el periodista com a intermediari. Évole, però, no li va permetre mítings, i el va mantenir a ratlla. Va dur a terme una estratègia de preguntes curtes i concretes que posaven en evidència el personatge, les seves intencions, el seu populisme autoritari i la seva prepotència comunicativa. D’una entrevista no es valora només el que és literal. Quan Maduro parlava de la Constitució veneçolana i n’exhibia el llibret en miniatura resultava simbòlic: era la reducció de les garanties democràtiques en mans d’un home que les manipulava a conveniència, com es feia evident en el seu discurs. Davant de la insistència d’Évole per fer-li veure que no comprenia els seus plantejaments democràtics, Maduro el va beneir: “Pido a Dios que te ilumine. Te bendigo”, li va dir persignant a l’aire. És el gest més clar que delata que, per a Maduro, l’autoritat del govern no li ve donada pel poble sinó directament de Déu. Recordar-li les promeses electorals no acomplertes va ser demolidor. Trucar a Guaidó va funcionar millor com a suspens televisiu publicitari que com a estratègia periodística. Tot i així, va estar ben jugat. 'Salvados' ha sabut aprofitar la seva trajectòria i prestigi per aconseguir les declaracions i els titulars que calien en el moment just. No cal tanta llagrimeta ni victimisme quan el que més t’avala i millor et defensa (i et beneeix) és un treball periodístic de resultat impecable.