El 'hat trick' del ‘Preguntes freqüents’
Dissabte a la nit, el Preguntes freqüents va aprofitar la concessió del tercer grau penitenciari als presos polítics per aconseguir un hat trick d’entrevistes al plató: Jordi Cuixart, Josep Rull i Raül Romeva. Les xifres d’audiència demostren que hi havia ganes de veure’ls i escoltar-los: un 20,6% de quota de pantalla. Dues hores i mitja de conversa amb ells, de manera consecutiva, on el més encertat de les entrevistes de Cristina Puig va ser que l’interès per l’anecdotari carcerari va quedar en un segon terme i els discurs es va construir més al voltant de l’anàlisi política i el seu posicionament davant l’actualitat. Però més enllà dels arguments concrets que cadascun d’ells va poder exposar, el que va ser reconfortant a nivell televisiu va ser el to. Tant Cuixart, com Rull, com Romeva desprenien una energia, un positivisme, una voluntat de no caure en el melodrama sinó d’elaborar un discurs constructiu que feia el programa molt més interessant. El to d’ells contrastava amb el que vam notar en l’entrevista a Junqueras de l’endemà, que va deixar un pòsit molt més aspre. En aquesta edició del Preguntes freqüents es va fer palès que els anys de presó els han descarregat d’una retòrica política més convencional, més pretesament transcendent, per comunicar des d’una naturalitat expressiva que mediàticament atrapa l’espectador. Rull, per cert, amb un detall de sensibilitat, va voler recordar de manera especial la consellera Bassa i la presidenta Forcadell per la seva fortalesa durant tot aquest temps, en unes circumstàncies de presó més dures de les que estan patit els presos homes. Serà important que, en algun moment, els mitjans de comunicació puguin rescabalar-les del rol tan secundari al qual les han relegat a totes dues aquests anys i, sobretot, permetre que les escoltem.
Força tard a la nit, Raül Romeva va fer una reflexió sobre el paper de les televisions recordant que en tot conflicte sovint tenen més pes les sensacions i les emocions que els fets en ells mateixos: “Si nosaltres ens haguéssim conegut a nosaltres mateixos a través del relat que han fet sobre nosaltres les televisions de l'Estat, ens odiaríem a mort. Perquè han fet un relat nostre d’una deshumanització, d’una crueltat, extraordinària. Com que molta gent ens coneix a nosaltres a través d’aquest relat, el normal és que la gent se senti incòmoda. Hem de ser conscients que tal com ens veu a nosaltres una part de la població, això condiciona les seves emocions”.
La reflexió és extrapolable a qualsevol conflicte, relat o cadena de televisió. A mesura que els anys han anat passant, el Procés ha acabat tenint una realitat privada, gairebé secreta, i una realitat pública. I la diferència entre totes dues ha sigut cada vegada més gran. I bàsicament perquè mediàticament tot plegat s’ha portat a l’àmbit de l’espectacle i, per tant, de les emocions. El Faqs tampoc n’està exempt, d’aquesta condició.
