La importància de la memòria
El programa ‘Quatre gats’, de Ricard Ustrell, ha evolucionat de manera una mica eclèctica, ja sigui en les temàtiques, en els plantejaments, en la continuïtat en la graella o, fins i tot, en el dia d’emissió. Segurament forma part de la virtut d'aquest programa, que es converteix en un format adaptable a les circumstàncies, l’actualitat i les dificultats puntuals de producció. En d'altres, potser costa fidelitzar l’audiència i desorienta en el contingut. Aquesta setmana el ‘Quatre gats’ va ser en dimarts i no en diumenge, i amb un espai dedicat a la memòria històrica a través de casos personals molt potents.
L’arrencada de ‘Memòria’ atrapava. Les imatges amb dron del Valle de los Caídos amb la contundència musical del ‘Poema para los muertos’ d’Enrique Morente i la manera com les imatges i el ritme es teixien amb els crèdits inicials transmetien una energia audiovisual molt potent. El dron, massa vegades gratuït en televisió, aquí adquiria un simbolisme curiós. El pla contrapicat, des de tanta distància, prenia significat per contrast. Com més amunt s’enlairava més valor adquiria la imatge. Perquè com més lluny de terra era la càmera més intensament es referia a allò que vèiem. Tant l’enorme extensió que apreciàvem del monument funerari a l’inici com la immensitat de la serra de Pàndols semblaven assenyalar precisament allò: el terreny i allò més profund que amaga, els cadàvers enterrats i perduts que han mantingut les ferides obertes.
La presència de Pablo Carbonell al Valle de los Caídos resultava més aviat un desgreixant televisiu anecdòtic per al que vindria a continuació. El testimoni de l’actriu Montserrat Carulla com a complement servia com a transició. Entràvem en matèria de manera progressiva. Però la història que explicava Carulla sobre la filla de l’alcalde assassinat de Sant Feliu de Codines a qui van rapar el cap i li van posar un llaç amb la bandera espanyola ens va deixar consternats. Les històries de les tres protagonistes (Roser Guinau, que busca infructuosament el seu pare, mort a la Batalla de l’Ebre; Francine Cristophe, supervivent d’un camp de concentració, i Estela de Carlotto, presidenta de les àvies de la Plaza de Mayo) eren reveladores i oferien diferents punts de vista de la importància de la memòria històrica: l’immens dolor, el patiment que genera l’oblit i la negació del passat, el que impliquen la lluita per saber i els processos de recerca...
‘Memòria’ no ens plantejava res de nou que TV3 no hagi tractat abans en múltiples programes. Per sort, la cadena pública ha posat molt èmfasi en la memòria històrica. No deixa de ser simptomàtic que, a manca d’unes lleis que puguin guarir les ferides del passat, la televisió sigui el succedani que ajudi a compartir el dolor i doni una mica de consol.
