Katalonski, pesadinski
PeriodistaDesprés de dos intents frustrats, per fi TV3 va poder estrenar 'Katalonski', un altre programa de la cadena amb presentador nòmada. La paròdia que en va fer el 'Polònia' una estona abans ja deixava clar que s’està abusant d’aquesta idea: Joan Maria Pou ('Cases d’algú'), Miquel Calçada ('Afers Exteriors'), Ivana Miño ('Catalunya Experience') coincidien amb Halldor Mar a casa d’un pobre estranger que parla català i que no sabia com fer-los fora. “Deixeu en pau els estrangers!”, exigia el pobre guiri, envaït pels presentadors. Els fabricants de maletes deuen estar encantats amb aquesta obsessió de TV3 per fer programes on els presentadors van amunt i avall arrossegant un 'trolley' (per sort Halldor l’ha substituït per una guitarra). Si hi afegim Albert Om ('El convidat') i Quim Masferrer ('El foraster') ja fem un repòquer de presentadors ambulants interessant.
En el cas concret de 'Katalonski', més enllà que resulti repetitiva la fórmula viatgera, ens trobem amb l’efecte Floquet de Neu. El presentador va a la recerca d’estrangers que parlin català gairebé com una incomprensible raresa exòtica. Denota una mica aquest cert complex nacional.
Amb tot, el programa té tanta pressa per mostrar múltiples casos que no hi ha temps perquè l’espectador estableixi un vincle emocional amb els protagonistes: les històries resulten una mica pobres. I això es nota en el fet que, en cap moment del programa, ni rius ni t’emociones. La successió de 'katalonskis' pot fer-se una mica pesada. Un cop s’acaba, no hi ha cap instant potent digne de comentar. Tot queda en l’excentricitat d’alguns individus més o menys peculiars. En el cas del primer programa, potser l’última protagonista, la Chloe i la seva família vilanovina, era el que provocava una mica més de tendresa.
Halldor Mar com a presentador resulta sovint massa tímid. Sembla que en alguns moments li falti habilitat per establir una entrevista amena i espontània. Hi ha instants en què sembla forçat. Amb tot, el programa, a nivell de realització i imatge, està ben tractat. Una vegada més, el guió de la veu en off (la famosa ‘veueta’ d’aquests presentadors nòmades) resulta maldestrament graciosa. Es nota una mica, per cert, com col·loquen la falca de l’Institut Ramon Llull per justificar la tasca institucional.
Això sí, el programa juga amb un avantatge: els catalans ens caracteritzem per sentir un enorme plaer quan un forà parla en català. Per tant, 'Katalonski' s’aprofita amb enginy d’aquesta debilitat identitària per seduir l’audiència. De fet (i tornant a la idea inicial) aquesta saturació de programes que van a la recerca i captura d’estrangers vinculats d’alguna manera amb el país és simptomàtica: delata aquesta necessitat de reconeixement i repercussió internacional. Hi ha l’ànsia de demostrar que existim i som admirats com a catalans més enllà dels nostres propis ulls. Psicoanalíticament diu molt de quines circumstàncies ens han portat a aquest requeriment emocional.