La sisena de 'House of cards': no cal
PeriodistaEl retorn de 'House of cards' sense Kevin Spacey al capdavant, després de ser acomiadat quan van transcendir les acusacions d’abús sexual, ha accentuat encara més ràpid el declivi de la sèrie. Si la cinquena temporada ja va costar d’empassar, la sisena era francament estalviable. S’ha convertit en una ficció efectista construïda a base de frases grandiloqüents i sentències pronunciades amb falsa transcendència (“La presidenta dels Estats Units no tindrà la puta boca tancada el 4 de juliol”). Com us podeu imaginar, el president Underwood ha mort (no és cap 'spoiler' perquè ja es va comunicar que aquesta seria la solució per justificar la seva absència) i la seva vídua i vicepresidenta dels Estats Units, Claire Underwood, agafa el relleu. 'My turn' diu ella. Descobrim la flamant presidenta amb un estilisme molt més clàssic i sobri que a les temporades anteriors. No té cap persona de confiança i el relat fa una mena d’escalada d’empoderament femení massa artificial en un entorn terriblement hostil, fins i tot dins de la mateixa Casa Blanca. A diferència del principi de la sèrie, els personatges de 'House of cards' s’han tornat molt obvis. Els dolents són clarament dolents i a ella ja la coneixem. Es vol construir una mena de xoc de forces entre malvats que resulta excessivament simple. Els guionistes, a més, estan forçant que el llenguatge televisiu que van atorgar a Frank Underwood, l’hereti ella: Claire Underwood és qui, en aquesta sisena temporada, mira a càmera per parlar amb l’espectador trencant la quarta paret: “Ara els explicaré la veritat”. El que està més ben fet és quan estableixen un joc sonor en alguna escena que recordi els dos cops que feia Underwood amb l’anell sobre la taula. Ara bé, la trama política ha perdut interès. En aquesta última temporada et trobes davant la pantalla no tant amb la inquietud de veure què passa sinó més aviat amb la curiositat de comprovar com afronten aquesta nova etapa. És com si s’haguessin esfumat la tensió i el suspens per desembocar en una mena de culebró elegant, amb la presidenta dels Estats Units enfrontant-se a una poderosa família que més que fer por sembla que estan tots una mica tocats de l’ala. L’escena de la salutació cortesana, cara a cara, entre Underwood i la seva principal enemiga, pretén ser sofisticada i cau en l’absurd. De fet, la trama ha quedat convertida en una mena de despropòsit criminal i delirant en què s’intenta justificar la maldat de Claire Underwood en funció de traumes del passat.
En el primer capítol, però, hi ha el que esperàvem: un missatge entre línies a Kevin Spacey o, fins i tot, una aclucada d’ull a les víctimes dels seus abusos. En una de les escenes més impostades, l’actriu Robin Wright fa un discurs en què sentencia mirant a càmera: “Francis, ja no hi pintes res. Bé, s’ha acabat el dolor”. Però el que fa mal és veure com ha degenerat la sèrie.
