La lluita entre una mare i un fill

A la plataforma Movistar+ podeu trobar el documental La desaparición de mi madre. És la història d’una dona d’una setantena d’anys que desitja desconnectar-se del món i fugir, però el fill de la qual, des de darrere de la càmera, intenta impedir-l’hi. Protagonista i director estan units per un fil invisible, un vincle molt fort, però tenen interessos oposats. La mare odia la càmera i un món que sembla obsessionat en la constant producció d’imatges. Però el fill, en canvi, entén que el procés d’enregistrament és l’únic que permetrà retenir la seva mare al seu costat, i s’aprofita del compromís matern d’acceptar ser la protagonista de la pel·lícula. Si tenim en compte qui és la protagonista, tot adquireix un sentit dramàtic en què el poder de la imatge esdevé encara més significatiu. És Benedetta Barzini, una model molt famosa als anys seixanta. Va triomfar als Estats Units i Europa i es va convertir en amiga i musa de Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Lee Strasberg, Irving Penn, Bert Stern, Ugo Mulas, Richard Avedon, Henry Clarke, Andy Warhol, Armani... Va ser considerada una de les cent belleses del món per la revista Harper’s Bazaar i es va convertir en la primera model italiana que va ser portada de l’edició nord-americana de Vogue. Fins que, el 1973, ella mateixa va posar punt final a la seva trajectòria com a model, tipa de tot allò que comportava la seva feina. Va tornar a Itàlia i es va afiliar al Partit Comunista i a organitzacions feministes. Ha acabat donant classes en tres universitats diferents sobre estètica i anàlisi de la imatge, posant èmfasi en el rol de la dona. Barzini renega de l’exhibicionisme, i menysprea el seu passat com a top model i tot el negoci al voltant de la bellesa femenina. La protagonista denuncia com la persona desapareix davant del concepte de bellesa i s’anul·len el seu intel·lecte i el seu talent. En el documental descobrim una Barzini misantropa, amb més de setanta anys, sense cap desig per arreglar-se, que viu envoltada d’andròmines, de mal humor i defensant les seves conviccions. Vol deixar-ho tot i marxar, encaminar-se lliure cap a la mort, i Beniamino Barrese, el seu fill i director del documental, enregistra aquest procés de comiat, que no és res més que una excusa per intentar retenir-la. Mentre ella estigui davant de la càmera no podrà marxar, perquè respecta la necessitat del seu fill de fer la pel·lícula. Ella no el vol ferir, però tot té un límit. Per tant, el documental és una lluita entre mare i fill: “Jo no vull tenir res més a veure amb les imatges, i per a tu les imatges ho són tot”, li diu Benedetta a Beniamino. Un combat entre el poder de la càmera per immortalitzar i l’elecció individual de posar fi a la teva existència i a la teva representació física. El documental esdevé una reivindicació amb una paradoxa. És un joc de forces insòlit perquè, fins al darrer moment, la protagonista és víctima d’allò que està denunciant: la tirania de la imatge, fins i tot la que exerceix, des de l’amor més profund, el seu propi fill.