La migdiada de Jordi Évole
Diumenge, a Lo de Évole de La Sexta, el periodista continuava aprofundint en el panorama carcerari del país, aquesta vegada entrevistant Francisco Granados, el que va ser l’home fort del govern d’Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid com a conseller de Presidència, Justícia i Interior. Granados s’ha passat gairebé tres anys en presó preventiva per la seva implicació en el cas Púnica i encara està a l’espera de judici. El mateix Évole li recordava els delictes que se li imputen: blanqueig de capital, organització criminal, delicte contra la Hisenda Pública, tràfic d’influències, suborn, malversació de fons, prevaricació i frau. L’entrevista es va centrar, sobretot, en les conseqüències personals i emocionals del seu pas per la presó i en com l’entorn social i polític s’ensorra un cop es descobreix el cas.
La gran virtut d’aquest episodi, però, es va acabar convertint en el seu principal defecte. S'ha de reconèixer a l’equip de realització d’Évole la seva capacitat per innovar en el llenguatge televisiu. Sempre saben anar un pas més enllà a l’hora de crear un subtext i plantejar estructures narratives diferents que són determinants en la qualitat final del programa. Aquesta vegada ho van fer simultaniejant l’entrevista amb el making of de la mateixa entrevista. Vint-i-quatre minuts d’entrevista i trenta-cinc de reportatge sobre com es du a terme i com són les pauses de la conversa, on Évole i el seu protagonista continuen fent petar la xerrada de manera més distesa. Granados era conscient que en tot moment l’estaven gravant. Fins i tot per a l’espectador poc interessat en aquest personatge del PP era entretingut observar la moguda televisiva a nivell d’equip tècnic i producció que habitualment no es veu: taula de càtering, instal·lació de cabina de wàter, equip de cuina i elaboració de menú per dinar. Des de primera hora del matí fins que es fa fosc. I tot això en un context d’estones de descans, temps d’espera, ajustos tècnics, àpats, converses informals i alguna passejadeta per visitar la casa de Granados. Tot plegat, una operació Évole per posar-se a la butxaca el convidat i establir-hi un suposat vincle de confiança i bon rotllo, imaginem que per estirar-li la llengua amb més facilitat. Però el resultat es va acabar fent estranyíssim. Molta rialleta, molta familiaritat menjant mandonguilles, una mica de brometa sobre si els catalans això i allò, i al final era excessiu i fins i tot incòmode per a l’espectador. Aquell desplegament de mitjans semblava el rodatge de Ben Hur per acabar mostrant la cara més amable de Granados. L’exhibició del joc de confiances i complicitats del making of es va fer empalagós. El clímax va arribar quan, després de dinar, Évole es va estirar a fer la migdiada al sofà de Francisco Granados sense sabates i amb dos abrics fent-li de manteta. L’estrella de la tele més reivindicativa fent la capcinadeta al canapè d’un dels capitosts de la trama Púnica. És ben bé que Évole ha acabat portant la innovació del format i fins i tot les formes periodístiques a uns nivells insospitats.
