Prohibit sortir de l’armari

François Clemmons és un cantant i actor nascut a Alabama. Fred Rogers, el presentador de qui hem parlat en les dues últimes ‘Històries de la tele’, el va convertir en l’oficial Clemmons en el seu programa infantil de la PBS, ‘Mister Rogers’ Neigborhood’. Feia de policia amable. Clemmons admet que al principi no ho tenia clar: “Al barri on vaig néixer, els policies eren els dolents”. El rol que li atorgava Rogers era revolucionari. Amb la segregació que encara existia als seixanta i la crueltat de les actuacions policials contra els negres, convertir un afroamericà en policia era un missatge social molt potent. Calia oferir rols positius per empoderar-los i donar exemple de bona convivència. Aquest va ser l’argument que va donar Rogers a François Clemmons per convèncer-lo i així ho va sentir l’actor durant els vint-i-cinc anys que va treballar a ‘Mister Rogers’ Neighborhood’, del 1968 al 1993. L’esquetx més popular que van interpretar junts va ser un en què es remullaven els peus en una palangana en un moment en què es prohibia als negres banyar-se a les piscines públiques juntament amb els blancs. Va ser una manera de condemnar el racisme i donar un exemple de fraternitat.

Pocs mesos després d’haver estrenat el programa, Clemmons va confessar a Rogers que era homosexual. Rogers li va deixar clar que ell el respectava però li va demanar que no ho fes públic. Al llarg dels anys, això va ser un motiu de certa tensió entre ells dos. Rogers temia que si Clemmons sortia de l’armari hi hauria un escàndol i molta gent, equivocadament, exerciria pressió sobre la cadena perquè prescindissin del seu personatge. Malgrat tot, l’amistat de Rogers i Clemmons no es va trencar mai. De fet, Fred Rogers va ser víctima del mateix menyspreu. Un home que presentava un programa infantil i que parlava de sentiments va provocar moltes xafarderies en una societat conservadora i masclista. Els humoristes el parodiaven fent-lo amanerat, la premsa groga va publicar que també era gai i que s’havia casat amb Clemmons, i en les entrevistes més serioses a la televisió li van preguntar si de veritat era heterosexual o només ho feia veure. Rogers no encaixava en els models de masculinitat que havia posat de moda la televisió i va experimentar el mateix rebuig i els mateixos comentaris que va patir Clemmons.

Quan Clemmons, el 1993, es va acomiadar del programa, Rogers va voler repetir l’escena que s’havia fet tan popular a finals dels seixanta. Es van remullar els peus junts en una palangana i, en una imatge molt bíblica, li va acabar eixugant els peus al seu company. “T’estimo com ets”, li va dir Rogers a Clemmons. Un gest que tothom va saber llegir entre línies, i Clemmons es va emocionar. Mai ningú, públicament, li havia declarat el seu afecte d’aquella manera tan explícita. Quan Fred Rogers va morir deu anys més tard, el 2003, a prop d’on se celebrava el seu funeral un grup d’ultraconservadors amb pancartes cridaven que Rogers anés a l’infern per, paraules textuals, “haver tolerat l’homosexualitat”. És obvi que tant a Fred Rogers com a la televisió els havia quedat molta pedagogia per fer.