Quin rotllo de culebró!
Com si fos ahir s’està convertint en una sèrie soporífera. De moment, el millor és la promo inicial i la careta d’entrada. Els plantejaments inicials apuntaven maneres i l’elenc feia il·lusió, però és obvi que en un culebró la gràcia és que passin coses. I, de moment, res de res.
La primera setmana se’ns va fer llarguíssima només per aconseguir que la Marta (Sílvia Bel) convencés l’Armando de contractar un consultor per a l’empresa de calces. Trepidant. La segona setmana vam acabar fins als nassos de l’ímpetu domèstic d’en Marcos (Josep Julien) irrompent a la vida de la vídua oficial de la ficció. I encara riem amb el bloqueig emocional d’en Miquel (Eduard Farelo) per lligar amb la secretària. Això sí que és un conflicte. Han hagut de passar més de deu capítols perquè fessin un cafè. De la segona joventut de la Sílvia i en Jordi (Montse Germán i Andrés Herrera) ja n’estem fins al capdamunt. I l’Andreu (Marc Cartes) amunt i avall com una baldufa sense acabar de resoldre cap dels fronts oberts que té. I això que era l’únic que semblava tenir als morros un conflicte mínimament potent: qui viatjava en el cotxe del seu germà. Però el més misteriós s’ha acabat convertint en una anècdota oblidadissa.
Els temes es reiteren. Gràcies però ja hem entès que en Quim (Jordi Rico) està arruïnat. L’aprofundiment en la psicologia dels personatges arriba un punt que t’esgota i perds la curiositat. Una altra discussió matrimonial dels Vilella i els que demanarem el divorci serem els espectadors.
A nivell d’estructura de guió, sembla que hi hagi etapes en què no saben administrar les trames dels personatges. Després d’insistir amb l’Armando i les vendes, els personatges desapareixen durant dies.
Les diferents seqüències d’uns mateixos personatges es concentren incomprensiblement. A la Sílvia i en Jordi els veus xerrar a casa, comprar unes entrades, arribar a la sala de concerts i tornar a casa de manera consecutiva. Sobredosi d’el·lipsis que no s’aprofiten per explicar altres trames.
De moment, ens estem empassant situacions tan apassionats com la inapetència sexual d’en Vicens (Manel Barceló), el treball d’escola d’un nano superdotat i les expectatives davant el possible embaràs del fill okupa. Tant de costumisme és avorridíssim. L’hiperrealisme és saturant. Això no es pot aguantar. Si, posats a ser realistes, com a mínim haguessin de votar aquest diumenge, potser hi hauria una mica d’emoció.
La Riera es va acomiadar amb una mitjana d’audiència que s’acostava al 20%. Com si fos ahir, en les tres primeres setmanes de vida, oscil·la entre l’11% i el 15% depenent del dia. Això no arrenca. Ara bé, tot sigui dit, si algú pensa que ja és tard per agafar el fil, que no pateixi: pot posar-se a mirar la sèrie com si fos el primera dia perquè encara no ha passat res.
