Reticències a la història d’un assaig
Dimarts el Sense ficció emetia Història d’un assaig, el documental que ha seguit, des del primer minut, l’assaig clínic dirigit pels doctors Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet. És un estudi per testar l’eficàcia de la hidroxicloroquina a l’hora de frenar la transmissió del covid-19. El documental tenia una dosi doble d’un element molt efectiu en tota producció televisiva: la bona voluntat. La dels investigadors, metges, infermeres i voluntaris en aquesta recerca científica i la periodística per documentar aquest assaig clínic des dels inicis en unes circumstàncies de treball complexes. Aquesta bona voluntat era el que podia arrossegar l’espectador a l’admiració pels protagonistes, especialment en un context de crisi i emergència sanitària. Ara bé, en l'àmbit televisiu la bona voluntat no és suficient. Història d’un assaig té poc gruix perquè observes la moguda del reclutament de personal i l’estrès organitzatiu per treballar contra rellotge però acaba sent un compendi d’imatges caòtiques i un collage de declaracions que farceixen la trama, però el fil conductor és indefinit i confús. I al final t’hi posen una seqüència d’aplaudiments veïnals i l’Oriol Mitjà fent exercici al terrat, amb música èpica de fons, per aconseguir una conclusió que despisti l’audiència insuflant esperit heroic. Però, d’altra banda, el documental mostra escenes que et fan dubtar del bon desenvolupament dels protocols científics: personal poc format per recollir i indexar mostres, voluntaris infectats, precipitació, tensió i caos en els procediments de treball. L’escena de tres homes tapats amb EPIs de dalt a baix instant una àvia d’una residència a signar uns papers que pràcticament no pot ni llegir per participar en l’assaig i fent-li la broma de fer-li un test d’embaràs és dels moments més inquietants.
El documental mostrava molta bona voluntat però poca divulgació científica. Per què trien la hidroxicloroquina i no un altre principi actiu? ¿Existien estudis previs sobre aquesta substància? Quins són els riscos o efectes secundaris d’aquest tractament? Com evolucionen els participants en l’etapa d’experimentació? I el més important: quins són els resultats d’aquest assaig clínic? Aquest últim aspecte és el més decebedor: el documental no porta enlloc. Al final, un rètol ens retornava incomprensiblement al punt de partida de la història preguntant-se si la hidroxicloroquina serà eficaç per frenar la transmissió del covid-19, sense ni tan sols avançar unes primeres hipòtesis o resultats. Deixant de banda els inconvenients d’afegir pressió mediàtica i social a una investigació científica, és obvi que alguna cosa falla: o el documental es precipita en la seva emissió i s’hauria hagut d’esperar a tenir una conclusió científica per tancar bé la història, o no hi ha gaires expectatives d’un bon resultat i, per tant, han decidit emetre’l abans d’hora. A menys que Història d’un assaig servís d’operació de propaganda per captar més donacions econòmiques per a aquest assaig.
