El retorn de Sardà i els 'gallifantes'
Dissabte al vespre, a La 1, va tornar ‘Juego de niños’, el concurs que ja havia presentat Xavier Sardà a la televisió pública espanyola fa 27 anys. Per als que no recordin o coneguin aquest programa, consisteix en la competició de dos famosos (ara s’han eliminat els participants anònims) que han d’endevinar definicions de conceptes de nens petits. Els punts acumulats son els ‘gallifantes’, que es tradueixen en una donació econòmica solidària al final del programa per part del guanyador.
L’estrena apel·lava inevitablement a la nostàlgia, tant per la recuperació del format i el retorn del presentador a un gènere televisiu que feia temps que no practicava com pel mateix contingut del programa. El nou ‘Juego de niños’ ha optat per incloure proves que tenen a veure amb les antigues emissions del concurs. Els convidats han d’endevinar en una roda de reconeixement quin dels adults que tenen al davant és realment un dels nens que van participar en el programa antigament. ‘Juego de niños’ manté la mateixa sintonia però amb una versió modernitzada, de tal manera que la música transporta l’audiència, tot just començar, a una altra època. El format ha experimentat retocs per adaptar-lo al ritme televisiu actual, s’ha incorporat alguna prova nova i s’ha redissenyat el plató intentant trencar l’estaticisme de la versió antiga. Sardà es mou lliurement pel plató, els nous concursants (Berto Romero i Miguel Ángel Muñoz com a debutants) s’asseuen en uns petits sofàs, cara a cara, i hi intervenen alguns col·laboradors com José Corbacho, cridaner com és habitual, i Juan Carlos Ortega, un dels deixebles predilectes de Sardà.
El programa continua donant a l’audiència la solució als conceptes que defineixen els nens. Això impedeix que l’espectador pugui jugar a endevinar des de casa. La prova de les imatges de nens, en què els concursants han d’intuir la conducta dels infants, està molt ben pensada, genera suspens fins al final i prioritza el vessant visual. El mateix passa amb el joc de les disfresses, en què els famosos concursants s’han de vestir intuint la roba que també es posarà la criatura. El resultat és tan divertit per als que juguen com per als que ho veuen.
Xavier Sardà al capdavant del programa està pletòric, sembla que gaudeixi, i va folgat d’energia i de talent. Tenint en compte els complicats engranatges televisius que ha fet funcionar en un plató, ‘Juego de niños’ fa honor al seu nom i domina l’escena com pocs. A més, Sardà té una gran virtut a l’hora de treballar amb nens: els tracta com a éssers normals i intel·ligents, cosa que a la tele no és del tot habitual. Sovint a la canalla se li dona un tracte condescendent, ensucrat i carrincló fins a nivells inquietants.
‘Juego de niños’ és, com ja ho va ser fa tres dècades, una bona opció familiar. El problema és que massa gent ha oblidat el botó del comandament de la tele pública espanyola quan busca l’entreteniment del cap de setmana.
