Ricard Ustrell, l’inquilí perfecte

Aquesta setmana TV3 ha estrenat ‘Planta baixa’, el magazín d’actualitat de Ricard Ustrell que pretén revitalitzar una franja anodina de la cadena que es limitava a connectar amb el 3/24. Ustrell competeix amb Antonio García Ferreras a La Sexta, però no ho fa des de la mímesi del seu format i estil sinó amb la personalitat pròpia, la responsabilitat professional i la serenitat informativa que ha de caracteritzar la televisió pública. Ustrell es va estrenar amb una enquesta de carrer que, juntament amb el títol, era una declaració d’intencions: la planta baixa fa al·lusió a les classes més populars, a la gent més normal, en contraposició als despatxos de gestió i els peixos grossos que s’ubiquen en àtics privilegiats.

El plató recrea, en el punt just, una mena d’apartament que, per la joventut dels seus ocupants, acaba semblant un pis d’estudiants. Però manté la funcionalitat televisiva. “Ens ha quedat una mica pijo”, renegava Ustrell el primer dia. Potser sí, però ja està bé. És un dels millors platós que hem vist a TV3. És càlid però no cau en el costumisme inútil i carrincló, com sol passar gairebé sempre que es recrea una llar en un decorat televisiu. El saló està destinat a l’actualitat política i més immediata, la cuina als col·laboradors habituals, l’altell a les reflexions més acadèmiques i una mena de pupitre amb DJ que ha quedat una mica desubicat.

Ustrell, hàbil en els directes, fa un programa ambiciós, que es desmarca de les inèrcies dels serveis informatius per defensar temes propis. Potencia les connexions en directe i posa en valor la figura de l’especialista en contraposició al tertulià que sap de tot. Ell és el líder però no acapara. Reparteix joc entre un equip que ofereix continguts elaborats. Ustrell s’ha desmarcat de la gracieta de les xarxes i les viralitats d’internet, la tertulieta de simpàtics i els col·laboradors sagaços. Prefereix el rigor i el contingut útil. Amb tot, ell està al cas de la importància de la posada en escena i la teatralitat que tot plegat comporta. Les arrencades del programa, on passa de les bambolines de la televisió a mirar-se al mirall i creuar la falsa porta del decorat, és una transició simbòlica que remarca la consciència d’espectacle i explicita la intenció de posar-se a treballar per l’espectador. Ustrell també és l’estrateg que ha sabut compensar la joveníssima mitjana d’edat de l’equip amb la intervenció de col·laboradors externs pertanyents al regne de les vaques sagrades del periodisme. Sap incorporar el prestigi. El primer dia va afavorir la connexió entre Carles Francino i Antoni Bassas trencant una llança a favor de la discrepància des del bon rotllo. Potser el programa peca de voler subratllar massa de paraula les seves aspiracions (escoltar el carrer, tractar els problemes reals de la gent, que tinguin presència totes les veus...) i el que cal és que això passi de manera efectiva. ‘Planta baixa’ és una aposta singular, ben treballada, digna d’una televisió pública i amb ambició. Ustrell buscava pis i TV3 sembla que ha triat l’inquilí perfecte.