Samanta i la sublimació del patiment

Dimarts, Cuatro va estrenar Samanta y la vida de..., un altre programa presentat per Samanta Villar. La periodista es caracteritza per l’explotació del docu-reality. Primer va ser el 21 días, on ella mateixa experimentava la circumstància de la qual volia parlar: es passava tres setmanes vivint com una indigent, o sense menjar, o fumant porros o vivint en una barraca. Aquest gènere va crear tendència a Espanya, popularitzant un llenguatge televisiu en què el presentador es grava a ell mateix en primeríssim primer pla i no para de parlar en primera persona, exhibint als espectadors un patiment i unes emocions al límit que converteixen el suposat reportatge en un espectacle egocèntric. En el cas de Villar és l’epicentre. Tots els programes de Samanta Villar posteriors a aquest consoliden aquesta tendència. Conexión Samanta, Nueve meses con Samanta (on explicava el seu embaràs de bessons), Samanta y..., La vida con Samanta (on s’emportava els convidats a casa seva) i ara Samanta y la vida de... El seu nom és la marca i els docu-realities s’assemblen tots bastant. La seva actitud és exactament la mateixa: una naturalitat teatralitzada davant la càmera, un excés d’intromissió en la intimitat de les persones, atreviment a l’hora de preguntar disfressant d’humanitat el morbo i la xafarderia, una mica de filosofia barata per farcir les converses i un repertori d’expressions de sorpresa i fascinació per sobredimensionar l’impacte del relat.

L’estrena de Samanta y la vida de... no va ser rellevant per a Cuatro a nivell d’audiència. A Espanya, el programa va perdre mig milió d’espectadors respecte a l'emissió anterior de First dates. Potser la tria de la convidada tampoc servia de reclam. Per començar, el programa va escollir la cantant Ruth Lorenzo, triomfadora del talent xou britànic X Factor i representant d’Espanya a Eurovisió que va passar per un episodi d’èxit fugaç. Va arribar al cim i va caure de pressa. El programa començava amb la veu de Samanta Villar: “Soy Samanta, soy periodista y me llaman mucho la atención los vuelcos que ha ido dando la vida de Ruth Lorenzo”. Com a preocupació periodística no estaríem parlant d’un fenomen de gaire interès col·lectiu. La presentadora va entrevistant l’artista i el seu entorn més íntim, convertint la biografia en un repertori de tragèdies: que si va haver de robar menjar per sobreviure, que si va patir trastorns alimentaris, que si s’autolesionava clavant-se agulles i tisores, que si es va haver d’adaptar als costums mormons de la mare, que si el seu pare biològic no la volia, que si la seva mare va estar a punt d’avortar quan l’estava esperant, que si va tenir un trauma quan va descobrir que el seu pare no era el biològic, que si va trencar un contracte, cosa que li va generar pèrdues milionàries... Un assortiment de desgràcies i patiments que s’ajusten al món de la pornografia emocional que es viralitza a les xarxes socials i que els mitjans de comunicació estan explotant en excés: la sublimació del patiment, la poetització de la malaltia i l’ennobliment del dolor.