La solitud de TV3 davant la censura

La Junta Electoral ha tornat, com és tradició, a coartar la llibertat d’expressió dels periodistes de TV3 prohibint l’ús d’un conjunt de paraules perquè consideren que tenen una càrrega ideològica que es desvia de la neutralitat informativa. Lògicament, la cadena ja ha fet el seu comunicat de rebuig i es veu obligada a advertir els espectadors, abans de cada Telenotícies, sobre les restriccions lingüístiques a què han sigut sotmesos. La llista, a cada campanya, és més llarga: presos polítics, exili, president a l’exili, Consell de la República i Assemblea de Càrrecs Electes. En el cas d’aquests dos últims conceptes, tenint en compte que són organismes que existeixen i que tenen aquest nom, els obliga a posar-hi, al davant, “autodenominat” o “autoproclamat”.

La Junta Electoral s’ha autoerigit en una mena de control de seguretat per a la neutralitat informativa, però el seu criteri demostra més biaix que el que pretén evitar. Totes les paraules poden tenir càrrega ideològica, i el periodisme (tot, no només el de TV3) té l’obligació de ser curós amb les paraules. A partir d’aquí, cada periodista depèn de la seva pròpia responsabilitat. Perquè el periodisme és això, un contracte social que s’estableix amb els consumidors vinculat a un codi deontològic que s’ha de respectar. El que ha fet la Junta Electoral és extralimitar-se en les seves funcions exercint un acte de censura propi d’un altre tipus de règim. No només prohibeixen paraules sinó que fins i tot obliguen a una determinada manera d’utilitzar-les per crear, per descomptat, un marc mental al seu gust. És una clara ingerència política amb la disfressa de xèrifs del periodisme.

Però el més sorprenent i trist de tot plegat és la manera com professionals de la informació d’altres cadenes han passat de puntetes davant d’aquesta aberració. Des d’altres cadenes, per exemple les privades espanyoles, poden tenir el dret a discutir si hi ha o no presos polítics o si hi ha part d’un govern a l’exili, fugit o a l’estranger. Però el que és indiscutible ara mateix és que a Espanya hi ha una televisió pública que té prohibit l’ús de determinades paraules sota amenaça de multa econòmica. Per la senzilla raó que un ens polític considera que aquestes paraules tenen un biaix polític que no es correspon amb la seva pròpia ideologia. I davant d’aquest acte de censura no hi ha hagut cap cadena de televisió, ni pública ni privada, que s’hagi posat al costat dels drets dels treballadors de TV3 i hagi defensat la llibertat d’expressió que correspon a tots els periodistes. Igual que quan agredeixen un company la resta surt en defensa seva, quan coarten la seva llibertat hauria de passar el mateix. Perquè la censura és una forma d’agressió. Que els mitjans i periodistes, que són justament els que tenen la responsabilitat de vetllar per la qualitat democràtica, callin i fins i tot aprovin aquesta coerció, posa en evidència fins a quin punt corren perill els nostres drets i llibertats com a ciutadans.