El talent de Hannah Gadsby
La humorista australiana Hannah Gadsby ha tornat a Netflix amb un nou monòleg, després de l’èxit de Nanette, el discurs punyent i catàrtic en què manifestava el dolor profund dels seus traumes. Aleshores Gadsby ens va descobrir la paradoxa de construir un espectacle de comèdia a partir d’un contingut devastador, on hi ha poquíssimes dosis d’humor. Gadsby hi denunciava l'homofòbia amb un relat ple d’enginy que teoritzava sobre l’humor i sobre el patiment. En certa manera, aquell era un discurs de denúncia per reivindicar més sensibilitat social.
Després d’aquell monòleg de dimensions tràgiques i crues, ara Hannah Gadsby pregunta a l’audiència què esperen d’ella. I fa broma dient que ja no li queden més traumes per explicar i que lamenta no haver-se dosificat: “Si arribo a saber com seria de popular el trauma en un context còmic, podria haver-m’ho muntat millor. Hauria pogut fer una llarga carrera...”
El nou monòleg, que es titula Douglas –el nom del seu gos– té una durada d’una hora i quart, i els quinze primers minuts els utilitza per anunciar a l’espectador el que veurà a continuació. Fins i tot detalla l’estructura del seu propi monòleg: primer una mica de comèdia d’observació, després una història divertida en un parc per a gossos, a continuació un cas de misogínia amb un metge seguit d’uns quants esquers carregats d'odi. Després una secció d’acudits, una xerrada per destrossar els seus enemics (una hilarant classe d’història de l’art), una confessió personal i una broma sobre Louis CK. I tot i estar previnguts del que passarà, el monòleg no pararà de sorprendre’ns. Douglas té una vessant còmica molt clara que s’allunya del to tràgic de Nanette, però manté l’esperit de denúncia, la crítica àcida contra el patriarcat i el metahumor: la reflexió sobre els mecanismes de la comèdia i la referència als seus codis per dinamitar-los i treure’n encara més profit humorístic.
Sap jugar molt bé amb les tensions que provoca l’humor i té la voluntat de pertorbar la seguretat i confiança de l’espectador sobre determinades conviccions. Fa servir les experiències personals com a origen dels temes, però per abordar qüestions més universals. On Hannah Gadsby marca les diferències amb el seu talent i esdevé magistral és en la capacitat de dir coses importants sobre el món que ens envolta, posar-nos en alerta davant determinades inèrcies socials i, sobretot, interrelacionar els petits detalls del monòleg amb qüestions essencials. Paraules i comentaris que semblen intranscendents es recuperen més endavant per convertir-se en un running gag enginyós, les històries s’entrellacen, crea diverses capes d’humor fent que una rialla se t'encavalqui amb una altra, perquè vols riure de tres coses diferents a la vegada. Un treball de guió exquisit en què l’únic defecte és fer referència (massa vegades) a les persones que la critiquen o l'odien pel seu anterior monòleg. Potser perquè, com passava amb Nanette, el rancor i el dolor continuen sent la benzina que alimenta el seu humor.
