Ustrell i Évole: un diumenge estrany
Ricard Ustrell tornava diumenge amb una nova edició del ‘Quatre gats’ amb la voluntat, com deia en la promoció del programa, d’analitzar el judici des d’una certa distància. El periodista entrevistava Marta Pascal a Madrid i Marta Rovira a Ginebra no només per posar la lupa al Tribunal Suprem sinó també per mirar d’explicar les esquerdes de l’independentisme i oferir reflexions sobre el punt en què ens trobem.
La millor idea era la que va dur a terme amb Rovira: mirar junts el judici mentre declarava Oriol Junqueras. Ustrell va saber mantenir unes entrevistes incisives. Primer per descobrir el nivell de dissidència entre les dues protagonistes, però també per intentar aclarir el paper de Marta Rovira en les hores prèvies a la declaració d’independència. Ustrell li va parlar de mala consciència, un terme en el qual van posar èmfasi a través de la reflexió del filòsof Joan-Carles Mèlich: “Seria bo que de mala consciència en tingués tothom. Perquè tinc la sensació que la majoria de la gent té molt poca vergonya”. L'última pregunta a Marta Rovira va suposar un final contundent del programa: “¿Puigdemont és un traïdor?”, li va demanar Ustrell. “No”, va contestar, lacònica, Rovira.
El programa, especialment curt, tenia cura pels detalls, tenia un fil conductor clar, era formalment impecable i va saber oferir aquesta mirada diferent que buscava, més pausada i reflexiva, sobre el judici. Ara bé, en una època tan desconcertant des del punt de vista polític, amb tanta sensació de desgovern i amb el país navegant sense cap mena de rumb definit, amb l’impacte recent de veure els presos polítics asseguts al banc dels acusats, el ‘Quatre gats’ es convertia en paraules, paraules i més paraules que saturen un espectador confús i, tot i la bona voluntat per fer-lo reflexionar, no tens clar si tanta retòrica acaba portant enlloc.
Un 'Salvados' que no calia
Al 'Salvados', Jordi Évole entrevistava Alfonso Guerra. “Desde el primer día que empecé a hacer este programa hace once años he querido entrevistare”, li va dir el periodista. I va detallar, fins i tot, com havia insistit i com havia fet el ridícul per aconseguir-ho. Évole va saber collar Guerra, especialment en tot allò referent a Catalunya, el Procés i el judici. Ara bé, el més encertat del programa va ser fer l’entrevista en un teatre buit perquè el que vam veure va ser un espectacle tronat. El socialista pot semblar una figura amb ganxo televisiu perquè viu de frases impactants, però en realitat és un interlocutor decadent, caduc, de reflexions simplistes, que no aporta res al discurs de l’actualitat. Fins i tot el seu ego inquietant ja ens alertava a l’inici que no li havíem de fer gaire cas, quan afirmava que noies de disset anys es volen fer fotos amb ell. Francament, tant de bo Évole no hagués insistit tant. Qualsevol altre 'Salvados' segur que hauria estat millor. Només va servir per veure quina mena d’esquerra va gestionar la Transició i entendre per què d’aquelles noces, aquests confits que avui costen tant d’empassar.