Monjo samurai o periodista polític?

Els periodistes no són, no som, gent normal. El meu primer dia de classe sempre el dedico a intentar inculcar aquesta idea al cervell dels estudiants de periodisme, que arriben sovint amb una idea desenfocada sobre la naturalesa d’aquesta professió. No som normals, els dic, perquè nosaltres tenim una missió sagrada, que és la d’explicar la realitat als altres membres de la tribu. Som els proveïdors de la primera matèria més valuosa: la veritat. I, per fer-ho, no n’hi ha prou amb dir “Jo soc periodista i, per tant, el que jo dic és veritat”, sinó que cal tenir credibilitat. Sense credibilitat no hi ha periodisme ni periodista que valgui, perquè ¿de què serveix descobrir un gran escàndol si després ningú se’l creu? Per això, perquè sense credibilitat no som res, tots els nostres actes han d’anar dirigits a salvaguardar el nostre tresor més preuat.

“I com es fa això?”, pregunta un alumne que intenta seguir el fil de l’explicació tot i que encara no són ni les 9 del matí. Llavors és quan, amb un punt de teatralització impostada, deixo caure la Gran Sentència: “Convertint-nos en monjos guerrers, a l’estil dels samurais”. Aquí sí que ja he aconseguit guanyar-me l’atenció de la concurrència. A continuació, passo a desgranar una mena de teoria sobre el periodisme samurai que es basa en advertir a ls meus oients que, així com els monjos es retiren a un monestir i inicien un camí de perfeccionament individual, i aspiren a millorar el món a través de l’oració, nosaltres, els periodistes, també ens hem d’apartar del món dels mortals per adoptar l’hàbit de l’informador. I per això, els dic, el periodista no pot fer res que posi en perill la seva credibilitat. No pot, per exemple, militar en un partit polític (i encara menys si et dediques al periodisme polític!), i ha d’anar molt en compte amb quin tipus de pronunciaments fa, quins manifestos signa, o quina samarreta porta. En realitat, el periodista polític perfecte és aquell que ningú sap què pensa però que tothom reconeix que allò que publica va a missa. Per això les tertúlies són un perill i hem d’anar amb peus de plom. Mai, repeteixo, mai, ens poden confondre amb un activista d’una determinada causa, perquè llavors no serem creïbles per a una part del públic i, per tant, haurem fracassat com a informadors. Repeteixo, el periodista no només té l’obligació de destapar aquella notícia que algú altre vol amagar, sinó que també ha de procurar que aquella informació sigui efectiva, és a dir, tingui un impacte en la realitat.

Hi ha un exemple que em serveix per il·lustrar això que dic. Abans de les eleccions presidencials nord-americanes del 2016, mitjans tan prestigiosos com el New York Times o la CNN van destapar multitud d’escàndols econòmics i agressions sexuals que havia comès el candidat republicà, Donald Trump, que tot i així va guanyar les eleccions. Per què? Doncs perquè molta gent no es va creure aquestes informacions. La propaganda antimitjans, que és una pràctica populista que curiosament practiquen tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra, va ser molt efectiva entre un segment de la població nord-americana. I aquesta va ser la clau de la victòria de Trump: haver sabut neutralitzar la feina dels periodistes.

Militància i periodisme?

Arribats a aquest punt, no tothom a la classe hi està d’acord. Sempre hi ha algú que defensa que la militància política i el periodisme són compatibles i que, de fet, l’objectivitat és una mentida i que és millor que la ciutadania sàpiga de quin peu calça cada mitjà o cada periodista. Davant d’això tinc dues respostes. La primera és preguntar a l’alumne en qüestió què faria si, com a periodista, descobreix una informació que perjudica la seva formació política. Perquè sempre hi haurà un moment en què l’ànima periodística i l’ànima activista xocaran indefectiblement.

I la segona reflexió que faig és la necessitat que hi hagi mitjans generalistes i transversals que resultin creïbles, o almenys ho intentin, per a una majoria de la població, perquè si no estarem construint societats fracturades i dividides en les respectives bombolles.

“No passa això, ja, a Catalunya?”, pregunta algú altre. Aquí la cosa es posa especialment interessant. A Catalunya tenim un context de polarització política que fa que el periodisme polític sigui fins i tot més important com a argamassa social. I hem de saber que hi ha persones que tenen imaginaris i menús mediàtics molt diferents (els sociòlegs parlen d’hispanocèntrics i catalanocèntrics). A partir d’aquesta realitat, doncs, i perquè ningú pugui dir que treballem per a cap dels dos bàndols en disputa, el periodista polític ha de ser especialment curós. Un comentari a destemps, un tuit desafortunat, i perdrem la credibilitat que tant ens ha costat guanyar.

Idealistes i incompresos

“¿Però, llavors, com millorem el món?” Una altra vegada els dubtes d’algú que pensa que potser s’ha equivocat de carrera. “Si els monjos ho fan a través de l’oració, nosaltres millorem el món a través de la veritat. Perquè sense veritat no hi ha democràcia, sense informació verídica i rigorosa no hi ha llibertat”. Aquesta frase sempre em queda una mica pel·liculera, però penseu que és el primer dia, i necessito tenir l’audiència com més motivada millor per seguir l’assignatura. Aquest és el nostre activisme, els dic, fet des de l’idealisme màxim, ja que difícilment ens penjaran cap medalla. A la televisió els agraden més els telepredicadors, aquells que, sota el rètol infame de “periodista”, desgranen els arguments d’una de les parts en conflicte i busquen així l’aplaudiment fàcil del públic, que prefereix sentir el que vol abans que li expliquin certes veritats incòmodes. No serem herois, els remarco, serem odiats, menyspreats, també envejats i temuts, potser, però sobretot serem, per sempre més, uns incompresos.

I és que, com sempre dic als meus alumnes, nosaltres som la reina en el tauler d’escacs, el centre de totes les estratègies del poder, que lluitarà sense descans per influir-nos o desestabilitzar-nos. Aquesta és una guerra, la que mantenen periodistes i polítics cada dia, que és bruta i en què sempre guanyen els bons. I en aquesta guerra necessitem obtenir la confiança dels ciutadans, que potser no són prou conscients que quan s’ataca el periodisme en última instància se’ls està atacant a ells.

Al final de la classe sempre m’agrada ser una mica optimista, per no deixar-los amb aquest enorme pes de responsabilitat que els he deixat sobre l’esquena. I llavors és quan els glosso l’emoció que se sent quan s’acarona una exclusiva, quan es traça un pla de treball per aconseguir-la, quan col·labora tot l’equip en la tasca de persecució... i quan sents les ràdios l’endemà comentant la notícia. “Creieu-me, no hi ha res comparable. Només per viure-ho un dia ja val la pena tot el nostre patiment”. I llavors veus com se’ls il·lumina la cara i els brillen els ulls. I saps que el periodisme no morirà mai.