Converses inacabades

Metge, exconsellera de Justícia i d'InteriorLa bogeria s’ha acabat. L’organització terrorista ETA ja no existeix, i ara, sobtadament, retornen velles sensacions i sentiments que la clara voluntat de tirar endavant sense deixar-nos condicionar per la violència folla i sense sentit havia arraconat al racó més trist i cuirassat de la memòria.

De la cinquantena de víctimes a Catalunya en atracaments a bancs, en explosions de cotxes convertits en paranys i esdevinguts bombes mortíferes, de trets al clatell, de les bales perdudes escampades per ràfegues sense control, en accions de professionals que intentaven desactivar les seves bombes, etc., en recordo detalls que durant anys no havia deixat emergir.

En recordo la perplexitat de qui, ingènuament, creia que les accions d’ETA acabarien quan la democràcia parlamentària tornés a ser un fet i la correlació de forces ens mostrés la diversitat de pensaments i d’idees polítiques a tota la geografia de la sempre difícil i mai ben governada Espanya. Ara recordo la desesperació del 1980, l’any de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (que no es produïen des del 1932), quan els actes polítics estaven sempre enfosquits per aquelles cent víctimes mortals en menys de tres-cents dies.

L’olor de fum, de gasoil cremat, de carn i de sang; el cor encongit, la insuficiència de les paraules de l’any 1987, immediatament després d’unes eleccions municipals. ETA sempre feia la seva aparició macabra en els processos electorals. No sé quant de temps ha de passar per poder entendre una bomba en un supermercat popular com Hipercor. Vint-i-una persones mortes, trenta-cinc amb greus ferides físiques, incomptables ferides que no es veuen.

Sabadell, Sant Quirze del Vallès, Lliçà d’Amunt ens mostraven que els cotxes bomba no eren fenòmens de la gran ciutat ni imatges llunyanes dels telenotícies. I Vic ens mostrava que la mida del taüt és un factor que pot ensorrar el més valent; dels nou morts, cinc eren criatures, mainada, nens.

Els Jocs Olímpics del 1992 van ser els millors de la història, i sempre es pensa en l’OLP (Organització per a l'Alliberament de Palestina) i Munic quan es volen relacionar amb el terrorisme, perquè nosaltres havíem, precisament, de superar totes les dificultats del passat. Van ser els Jocs de la reconciliació, retornaven Sud-àfrica i Cuba, es trobaven formes imaginatives per a la Unió Soviètica –que ja no era una unió–, les Repúbliques dels Balcans desfilaven sota bandera olímpica, ningú en quedava exclòs. Mentrestant, la ciutat de Barcelona vivia dos atemptats amb tres víctimes mortals, a Lliçà d’Amunt moria un artificier i a Sant Quirze del Vallès un sabadellenc. Mai els mencionem quan expliquem que necessitàvem retornar ràpidament a la normalitat, que ens havíem proposat que ETA no aturaria l’ambició col·lectiva de prosperitat que significaven aquells Jocs ni amb les tres bombes col·locades al cor de la Vila Olímpica, una d’elles a la Torre Mapfre.

I, al tombant de segle, l’emblemàtic any 2000, que sembla que ens havia de portar a la modernitat sideral, els regidors, els representants més propers de la ciutadania, eren amenaçats. A tots se’ls havia d’ensenyar mesures d’autoprotecció, que no ens protegirien del tot perquè els trets al cap de Ruiz Casado a Sant Adrià de Besòs i la bomba als baixos del cotxe de Cano Consuegra em porten a tardes i vespres de sales de plens plenes d’incredulitat del que ja és inevitable, irreversible. La portada d’un diari que trencava el que fins aleshores havia estat norma ens va gravar a la retina el regalim de sang de Juan Miguel Cervilla, guàrdia urbà.

I, de nit, a casa, una trucada ens paralitzava quan ressonaven a la mateixa frase el nom d’Ernest Lluch i dos trets al cap a l’aparcament... Encara ens caldria veure morir un mosso d’esquadra, un senyal de la indiferència als canvis que mostren el terror i els terroristes.

Ara que ETA ja no hi és, en puc parlar sense haver de restar valenta i inamovible quan la tristesa interior ens incitava a la claudicació. Ara que ETA ja no hi és, els diria que van escapçar vides i converses. Converses que per sempre més restaran inacabades. Amb els regidors del PP parlàvem i discrepàvem profundament sobre el miratge de descentralitzar gestió i centralitzar decisió de l’etapa d’Aznar; sobre desplegament i replegament de forces policials en parlàvem amb els guàrdies civils i amb els mossos d’esquadra; sobre la universalització dels serveis públics i els límits de l’estat de dret amb el meu admirat Ernest, sobre projectes de vida i de com millorar el món amb totes les altres víctimes.

Algunes d’aquestes converses inacabades contenien grandíssimes discrepàncies, però quan la pólvora feia la seva aparició, la paraula esdevenia el millor tresor. Paraules, i només paraules, és el que tenim per canviar el món.

Paraules de les quals, de vegades, en fem propòsits, i altres vegades lleis que contenen propòsits, i les nostres lleis penitenciàries parlen de compliment de condemnes prop del lloc on habiten els presos i les seves famílies per afavorir-ne la reinserció; perquè la grandesa de l’estat de dret és donar oportunitats fins i tot als que pretenen destruir-lo. Permetre la reinserció als que van negar-li a Dolores González Katarain, ‘Yoyes’.

Hi ha moltes víctimes que no presenten cicatrius però que han viscut en la desesperació d’haver perdut en l’oceà de l’absurditat els seus éssers estimats. Són profundíssimes les ferides no visibles. És obligació dels poders públics atendre les conseqüències d’un fenomen terrorista que ha durat tantes dècades, que s’ha expressat fent esclatar cossos humans a la cantonada de casa. Durant un període, un període molt breu, el govern català va crear un servei per atendre totes aquestes ferides que no poden guarir-se, però sí amorosir-se. Inexplicablement, les retallades van fer-lo desaparèixer. Quan recuperem el nostre Govern, hauríem de recuperar la nostra sensibilitat envers aquests conciutadans.