La crueltat de la lucidesa

El major dels Mossos Josep Lluís Trapero arribant a l'Audiència Nacional, en una imatge de l'octubre del 2017
i Montserrat Tura
27/10/2020
4 min

En les darreres paraules de l’al·legat de defensa del major Trapero que va pronunciar l’advocada Olga Tubau –paraules escrites a finals del segle XIX per l'aleshores ministre de Justícia Manuel Alonso Martínez– hi ha concentrada una definició difícil de superar del que s’espera d’una sentència després d’un llarg judici: “Cap ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni ser víctima de la impotència de l’Estat”.

Hi pot haver faltes, i delictes, però cal establir-ne l'autor. I poden dictar-se sentències inculpatòries que siguin injustes perquè les diverses institucions de l’Estat hagin estat incapaces de fer les lleis o trobar els mitjans adequats per solucionar prèviament els conflictes. No vull sacralitzar el pensament de qui va formar part d'un dels governs liberals més decadents del turno, però cal reconèixer que va aconseguir crear les bases sobre les quals se sustenta bona part de l’enjudiciament des d’aleshores.

El major Trapero havia vingut a dir que si se’ls escoltava intentarien explicar la concepció moderna de la gestió de grans concentracions humanes, és a dir, la base d’una manera d’actuar que analitza detingudament el conflicte de multituds segons paràmetres policials però també socials. I en la sentència de l’Audiència Nacional queda clar que la majoria del tribunal va escoltar.

Potser amb escoltar no n'hi ha prou: també cal tenir en compte el rigor de les pautes d’actuació, de les ordres escrites, de la documentació elaborada, de les notes de les reunions, del compliment de les resolucions, del principi d’imparcialitat en la funció del policia. Tot això s’ha anat expressant metòdicament en una freda sala als afores decadents de San Fernando de Henares, en la qual semblava que les paraules ressonessin en el buit. Però el ponent de la sentència n’anava prenent bona nota per separar el gra de la palla. I la defensa, amb una acció sistemàtica, va fer aflorar les múltiples contradiccions que minaven la credibilitat d'alguns testimonis.

No és freqüent que una sentència incorpori un relat tan curós, intel·ligible i motivat que esdevingui un text pedagògic. I la sentència que absol el major Trapero del delicte de sedició i de desobediència separa perfectament els objectius polítics d’un govern de la feina d'uns servidors públics a qui correspon actuar com a policia judicial, tal com estableix la llei del 1994 que va crear la Policia de la Generalitat per amplíssim consens al Parlament de Catalunya.

El tribunal avala "el model de control de les mobilitzacions socials que propicia la negociació i el diàleg" i "situa l'ús de la força com a últim recurs". No deixa de relatar el context d'intens conflicte polític i social, i afirma que una reunió sense prèvia autorització no justifica necessàriament la seva dispersió per mètodes contundents, incorporant precedents judicials internacionals en aquesta matèria.

Efectivament, el debat sobre la necessitat d’incorporar sistemes de mediació independentment de la filiació concreta dels convocants neix arran dels fets contra la cimera europea a la ciutat sueca de Göteborg l’any 2001. I això no impedeix, al contrari, que en funció de la identitat social de la majoria dels manifestants els experts recomanin actuar amb mètodes més robustos per evitar accions destructives o de greu afectació, com recull la sentència quan analitza la dispersió al final del llarg i tens 20 de setembre del 2017.

L'absolució, doncs, evita que Josep Lluís Trapero expiï les faltes derivades de decisions polítiques que no li corresponien. Però, més enllà d'això, la sentència fa una anàlisi de les pautes d’actuació policial de final d’estiu i principis de la tardor del 2017 que serà consultada mil i una vegades. Una anàlisi que avala els cossos policials capaços d’interpretar les societats dinàmiques i les convocatòries sobtades, i que posa en qüestió les plantilles rígides de coordenades antigues en les quals només compta la força.

En la seva primera intervenció pública com a cap del cos de Mossos d’Esquadra, el mes d’abril del 2013, Josep Lluís Trapero va demanar excuses si el cos havia causat patiment innecessari, però també va afirmar que calia avançar cap a la comprensió de noves dinàmiques criminals en el si d'unes societats canviants. Al mateix temps que proclamava que tots eren Brimo, es dirigia als ciutadans “que intenten rebentar un sistema de convivència", i els proposava "que es comprometin a fer una societat millor, una societat que en democràcia no es fa a cop de mall”.

Trapero es va comprometre a guiar el cos amb transparència, fermesa i discreció, i insistia: "Els policies no som els protagonistes". Aquest cap dels Mossos ha viscut tres anys de processament que la mateixa sentència, en absoldre’l, considera injustos. Tres anys de patiment per recuperar l'assossec i perquè li doni la raó una sentència que serà de lectura obligada per a tots els que vulguin parlar de polítiques de seguretat pública en el futur.

En una pel·lícula d’Adolfo Aristarain, un professor crida els futurs docents a incitar a la reflexió i al dubte, i els encarrega despertar el dolor de la lucidesa, sense límits, sense pietat. És dolorós acceptar l’errada, és feixuc aconseguir que t’escoltin, és carregós treballar per la convivència dels diferents, però és molt pitjor no rectificar i tornar a caure en l’errada, no adonar-se que l’aprenentatge és continuat i que el cofoisme no ajuda a ser millors.

Els responsables dels cossos de seguretat hauran de tenir en compte aquesta sentència. Especialment els cossos de seguretat sota comandament directe de l’Estat. Però la Policia de la Generalitat també ha d’incorporar el dolorós aprenentatge a tots els seus agents. Ni malls clamant raons absolutes, ni força innecessària per a un ordre canviant. Que no sigui en va la crueltat aplicada al major Trapero.

La lucidesa de la cúpula policial la tardor del 2017 serà sempre qüestionada per uns i altres, però aportarà un posicionament de l’alta instància judicial (AN) que estableix amb cruesa una nova veritat.

stats