Steiner

George Steiner fotografiat per Carles Capdevila al seu estudi de Londres.
i Montserrat Tura
07/02/2020
4 min

La majestuositat gòtica de la Biblioteca de Catalunya al Raval; la majestuositat dels arcs paral·lels del que fou un dipòsit d’aigües i avui és biblioteca del campus universitari de la Ciutadella; la de Stuttgart, a Alemanya; la Clementinum a Praga; les biblioteques nacionals del Canadà i França; la Reial de Copenhaguen; la de Taipei a Taiwan; la de Rio de Janeiro, i la Biblioteca Britànica de Londres, la de Bristol i la de Birmingham sumades. La del Congrés a Washington per voler abastar tot el que es publica. La vella Biblioteca d’Alexandria, i l’actual, que intenta retre-li homenatge amb esplèndides vistes a la Mediterrània, o el record llunyà de Pèrgam i Nínive... Les grans biblioteques han suposat per a mi els millors paisatges de la humanitat. I van ser totes aquestes imatges les que van venir-me al cap quan va saltar la trista notícia de la mort del meu admirat George Steiner.

Catedràtic de literatura comparada, addicte a la lectura i a la relectura, va dir-nos fa anys que envellir i viure als noranta anys només era possible si feies un pacte serè i madur amb la decadència del cos i la solitud. Per mantenir-se actiu, cada matí agafava un llibre a l’atzar de la seva extensa biblioteca i triava un paràgraf que li resultés inspirador; llavors el traduïa, sense permetre’s cap incorrecció, a totes les seves llengües pròpies: el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià.

Fill de jueus austríacs, perseguits, de parla alemanya, va néixer a París. Com tants altres jueus, fugint de l’extermini, van traslladar-se als Estats Units. Es va educar a París, Chicago, Boston, Oxford i Cambridge. La seva carrera el va dur a ensenyar tot el que la literatura ha aportat als humans des del principi dels temps a les universitats més prestigioses d’Europa i Amèrica. La seva producció sobre teoria del llenguatge el va portar a endinsar-se en les teories sobre l’educació dels infants i en com aconseguir que la informació esdevingués coneixement arrelat i capacitat d’anàlisi crítica.

Ens ha deixat una extensa bibliografia. Assaigs que seran referència per sempre, també relats, novel·la curta i algun poema, i, sobretot, crítica literària que li va crear algunes estúpides desamistats. El més interessant era ell, aquesta configuració de vida viscuda, vides llegides, pensament deductiu i sensibilitats triades.

No és el mateix defensar Europa quan s'és jueu perseguit, anglès en temps del Brexit i savi en temps de superficialitat i populismes. Aquesta Europa descendent alhora d’Atenes i Jerusalem, és a dir, de la raó i la fe, la que escriu poesia i conspira, la dels paisatges diversos i la industrialització irrespectuosa, la dels defensors de la democràcia laica i els grans místics, la de la llibertat d’opinió i el dogma. Potser per això ens la va definir com un gran cafè d’una vella ciutat. Una cafeteria plena de persones i paraules amb llengües, principis i interessos diversos i, malgrat tot, obligats a entendre’s civilitzadament per no repetir barbàries com l’extermini nazi o els gulags estalinistes.

Tres dies després de la celebració festiva del Brexit, moria, envoltat de pluja freda en la campanya anglesa, qui més havia defensat que Europa es bastia entre passat i futur, entre solidaritat i egoisme, que havia de tirar endavant envoltada sempre de les veus apocalíptiques que donaven per feta la seva desfeta una vegada i una altra, que havia de persistir com la millor representació de la unió lliure dels pobles i estats, com l'única manera d’aturar les superades idees de l’extermini dels altres, de la desaparició del diferent.

Segons Steiner, si la grandesa d’Europa –i del món– és la diversitat de cultures, llengües, tradicions i visions de futur, el que mata la cultura no és la censura –tot i que ho intenta–, és el despotisme del mercat, l’èxit de la comercialització i no de l’aprenentatge, la globalització que difumina la personalitat cultural dels pobles. L’obsessionava, i ens n'ha deixat moltes reflexions escrites, la informació excessiva que no aconsegueix esdevenir pòsit cultural i els sistemes d’educació que no aconsegueixen el seu objectiu de crear inquietud pel coneixement sense límits entre els joves.

Com fan els autènticament grans, els que no tenen por de la veritat, ens va deixar un llibre –al qual vaig abraçar-me el dia de la seva mort, quan va amarar-me la sensació que la seva desaparició s’emportava totes les meves biblioteques recordades i imaginades–, Errata, en què ens deixa escrites el que considera les seves pròpies mancances, perquè reconeixia que amb la seva educació clàssica potser havia menystingut la capacitat creativa de la modernitat i no havia donat la importància deguda als moviments culturals a l’entorn de l’audiovisual. L'intel·lectual que pretenia servar els mots de totes les cultures de la Terra tenia por de no haver prestat prou atenció a la literatura que hi havia darrere d'un guió cinematogràfic. En el replecs del seu còrtex cerebral havia gravat de manera inesborrable tota la gran literatura de tots els temps, i creia que havia desatès una part del que s’havia escrit no per ser llegit sinó per ser vist.

Rellegim-lo. Ha mort un home savi. De les seves darreres reflexions en traurem una radiografia del món que ens envolta, contradictori, amb paraules dolces que són expressió de fenòmens destructius que ell, raonablement, remetia a l’argumentari del món millor que oferien els nazis amb la seva solució final. Potser per això, una de les coses que més valorava en les cartes que escrivia als seus amics del continent, sempre amb una vella màquina d’escriure, en francès i revisant-les per poder posar els accents a mà, era l’amistat. "No hi ha cap mal més durador ni cap ferida més viva que la de l’amistat traïda, tant si som nosaltres els traïdors com si som calumniats per l’amic. Els qui són sotmesos a la tortura per obligar-los a dir noms parlen de les veus mudes dels amics, que són més fortes que el dolor".

Recordava el nom de tots els seus alumnes, als quals havia aconseguit ensenyar una aproximació apassionada a la literatura. De la bona literatura no volia que recordessin, només, la història o la tesi explicada, volia que cada llibre enfortís la defensa de la convivència civilitzada entre una humanitat formada per persones lliures, més lliures com més llegien. Molts hem perdut un mestre i hem viscut la seva mort com si s’hagués cremat, novament, la Biblioteca d’Alexandria.

stats