Mor Jaume Vallcorba, gran referent de l’edició catalana
Fundador de Quaderns Crema i Acantilado, el seu catàleg és una aportació cultural de primer nivell
BarcelonaL’edició independent catalana acaba de perdre un dels seus noms fonamentals, Jaume Vallcorba i Plana, que ha mort a Barcelona als 65 anys a conseqüència d’un tumor cerebral. El fundador de Quaderns Crema i Acantilado ha estat un dels referents indiscutibles de les últimes quatre dècades gràcies a la construcció d’un catàleg selecte, exigent i extens en català i castellà. “Crec que la feina d’un editor consisteix, en gran mesura, a donar visibilitat a determinats autors i llibres, i aquesta visibilitat va molt més enllà del període en què els llibres van ser fets o publicats. De fet, culturalment, els llibres antics dialoguen amb els contemporanis i viceversa”, deia poc després de rebre el Premi Nacional de Cultura 2014, que reconeixia la seva trajectòria.
L’ingredient indispensable perquè un llibre passés a formar part del catàleg de Quaderns Crema i d’Acantilado ha sigut sempre la qualitat. Va començar publicant Ausiàs March, però de seguida va voler connectar amb la contemporaneïtat donant a conèixer nous valors com Quim Monzó, Sergi Pàmies i Ferran Torrent, o traduint al català obres imprescindibles -“llibres que feien falta”, com deia sovint-: de la narrativa curta de Kafka, Saki i Mrozek a les novel·les de Zweig, Gombrowicz i Eça de Queirós, una tasca que compaginava amb l’encàrrec de noves traduccions de Catul i Ovidi.
La pèrdua prematura de Vallcorba és doblement dolorosa: l’editor estava en plena activitat quan la malaltia el va atacar poc després de Sant Jordi, i només un any abans havia publicat l’assaig De la primavera al Paraíso (Acantilado), una repassada concisa i il·luminadora al trànsit entre la poesia trobadoresca i el dolce stil nuovo. Doctor en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Josep Maria Junoy i les primeres avantguardes europees, Vallcorba va saber integrar les lectures clàssiques que el van marcar de petit -Stevenson, Shakespeare, De Amicis- amb l’interès per la contracultura de la dècada dels 70. Abans de fundar Quaderns Crema va crear el taller de disseny i serigrafia Aiguadevidre i va tenir entre alguns dels seus clients Vinçon i Groc; va col·laborar breument amb Edicions 62, i va fer un lectorat a la Universitat de Bordeus III (França).
El 1979, mesos després d’haver engegat la col·lecció Quaderns Crema a l’editorial d’Antoni Bosch, va decidir crear la seva pròpia editorial. Els dos primers títols van ser les Poesies d’Ausiàs March, edició a càrrec de Joan Ferraté, i El preludi, d’Antoni Marí. Amb motiu del trentè aniversari de l’editorial, Vallcorba en resumia les intencions: “Presentar autors clàssics en edicions noves i acurades pensades per a un lector contemporani que, sense ser especialista, tingués curiositat per llegir sense entrebancs autors importants patrimonials; incorporar noms cabdals de l’àmbit català que, per un motiu o un altre (sovint una forma de censura encoberta), estiguessin al marge dels corrents dominants del moment i, simultàniament, oferir una plataforma als nous autors, narradors, poetes o assagistes, decidits a pensar en una carrera literària convençuts que la cultura catalana era més que una província remota de l’esperit”.
Sempre a prop dels lectors
Quaderns Crema ha sabut connectar amb els lectors a través d’un catàleg modern i atractiu, que inclou la narrativa i articles de Quim Monzó, un dels noms per qui va apostar des del començament -amb Uf, va dir ell- ; els contes i novel·les de Sergi Pàmies; les primeres novel·les de Ferran Torrent, i Gabriel Galmés. “En aquest projecte, com és natural, hi havien d’entrar també traduccions d’obres importants del patrimoni universal, algunes de les quals podien ser al seu torn també recuperacions, com les que va fer Carles Riba de Poe o Joseph Bédier (un dels nostres primers bestsellers )”, explicava l’editor el 2009. Txékhov, Mandelstam, Valéry, Tolstoi, Rilke, Bruno Schulz, Schnitzler i Kavafis són una petita mostra del bon gust literari de Vallcorba, combinat amb un olfacte comercial que convertiria El llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, les Narracions completes de Dorothy Parker o cada novetat de Monzó, Pàmies i Empar Moliner en llibres molt venuts. Conscient que el model de llengua en què servia les novetats era determinant a l’hora de crear lectors o d’allunyar-los, va tenir molt clares les seves intencions: volia crear un “estàndard del tot allunyat de qualsevol extravagància, i en especial del català «que ara es parla»”, però al mateix temps “alliberat dels encarcaraments de certes pràctiques literàries que semblaven més interessades en la recuperació de formes desuetes i tibades que no pas en una llengua que, mantenint la dignitat i l’elegància, no contrastés exageradament amb els usos habituals”.
Una de les grans virtuts de Jaume Vallcorba ha sigut l’entusiasme eclèctic. Quan Monzó va reunir els Vuitanta-sis contes el 1999 dedicava la primera de les narracions a “l’omnívor Vallcorba Plana” fent referència a la multidireccionalitat del seu gust. Va ser aquell mateix any quan, mentre encara compaginava Quaderns Crema amb la docència a la Pompeu Fabra, Vallcorba va apostar per l’edició en castellà amb Acantilado. Havia fet un primer intent a finals dels 80 amb Sirmio, però va ser gràcies a Acantilado que s’ha fet un lloc destacadíssim en l’edició en llengua castellana: el 2002 va rebre el Premio Nacional del ministeri de Cultura, i el 2010 el reconeixement al mèrit editorial de la Fira del Llibre de Guadalajara. Tot gràcies a un projecte “de reflexió transversal en el temps i els gèneres, publicant ficció, assaig i poesia” amb idèntica divisa a la de Quaderns Crema, “apostar fonamentalment per la literatura”.
Retornar el prestigi a la literatura
Ha sigut des d’Acantilado que Vallcorba ha retornat el prestigi literari a Stefan Zweig i Georges Simenon; ha popularitzat Chateaubriand, Montaigne, Boswell i Kis, i ha apostat per noms com Imre Kertész abans que guanyés el premi Nobel de literatura el 2002. En quinze anys, el total de títols publicats per Acantilado supera els 600: l’exigència de Vallcorba ha ressituat Joseph Roth, Nathaniel Hawthorne, Rabelais, Anthony Burgess, Jan Potocki, Marc Fumaroli i Patrick Leigh Fermor, entre molts altres, al mateix temps que descobria Peter Stamm, David Monteagudo o, en català, Francesc Serés, Maurici Pla i Pere Guixà. El catàleg de Quaderns Crema frega el mig miler de títols, i encara creix anualment amb una vintena de novetats, una xifra inferior a la d’Acantilado, que ronda la cinquantena.
Admirador de l’elegància mètrica de J.V. Foix, de qui editaria tota la poesia, deixeble de Martí de Riquer -n’ha publicat traduccions, edicions de clàssics trobadorescos i Quinze generacions d’una família catalana -, Vallcorba també ha fet una aportació bibliogràfica significativa que destaca pel seu vessant assagístic, amb títols sobre la Chanson de Roland, el Noucentisme i el pas dels trobadors a Dante. Amb Vallcorba desapareix un humanista de mirada clàssica, un lector clarivident, un conversador armat d’una prosòdia impecable i d’arguments sempre seductors i un empresari que ha sabut mantenir dos segells que han fornit les biblioteques personals de títols memorables. Sens dubte, “feien falta”. I en continuen fent.